Ignacio Orovio (Barcelona, 1968) és cap de l’equip d’investigació del diari La Vanguardia, mitjà on va arribar el 1991. El 2004 va cobrir, des de Madrid, els atemptats de l’11-M. Ha sigut assessor del documental The Madrid Connection, sobre aquests mateixos atacs terroristes. Va escriure el llibre Conexión Madrid. Cómo y por qué Sarhane y Jamal se convirtieron en terroristas yihadistas, juntament amb Justin Webster. Ara publica a l’editorial La Esfera de los Libros Los inculpados, novel·la que aborda com un periodista cobreix l’horror d’un atemptat, alhora que retrata les sospites al voltant d’un musulmà amic d’algun dels terroristes.
Què t’ha portat a la ficció per primera vegada?
Sempre he volgut escriure novel·la. Quan tenia uns set o vuit anys ens van fer dibuixar què volíem ser de grans i jo vaig fer una figura amb un llapis gegant a la mà i a sota vaig escriure: escriptor. Quan va haver-hi els atemptats de Madrid jo estava escrivint una història sobre un advocat desplaçat fora de la seva ciutat (de Barcelona a Madrid), que en realitat és l’embrió de Los inculpados, i en tinc una altra acabada, inèdita i dolentíssima.
Quedem-nos, doncs, en la bona. La novel·la gira al voltant dels atemptats islamistes de Madrid, fets que vas cobrir com a periodista.
El 2004 jo era el redactor de tribunals de La Vanguardia a Madrid i, per tant, allò va suposar un volum de feina descomunal. A banda d’això, el 2005 vaig començar a col·laborar amb un periodista anglès, Justin Webster, en un documental sobre l’11-M, i després amb ell vam fer un llibre periodístic. A poc a poc, el projecte que jo tenia en marxa, la novel·la que comentava abans, va anar derivant cap a Los inculpados, amb la figura d’un advocat que al final vaig eliminar per explicar la meva feina com a periodista en un cas així, intercalada amb la vida d’un marroquí.
Parlem d’aquest personatge. Ismael és un musulmà envoltat de sospites. Com el vas construir?
Segons les vides de quatre o cinc paios reals, dels quals vaig tenir molta informació, per entrevistes i pel sumari judicial. M’intrigava com era la vida dels nois que estaven a prop del comando, que potser sabien coses, o que almenys sospitaven, o veien comportaments estranys en els seus amics, sense tenir la certesa, com això et pot furgar per dins. Sobre aquests quatre o cinc homes, i amb records d’un viatge al Marroc i pel·lícules que he vist sobre el tema vaig crear un personatge que no és cent per cent inventat.
És difícil saber què és realitat i ficció en aquesta novel·la.
Ni tota la part on explico la feina d’un periodista cobrint uns atemptats és real i verídica completament ni, com deia, la part del marroquí que està a prop d’un comando terrorista és inventada del tot. Realitat i ficció es reparteixen al 80/20. O al 20/80…
Segur que hi va haver alguna pregunta al teu cap sobre la realitat que va activar la ficció…
El que més m’interessava, perquè m’ho preguntava, és per què algú que viu a Madrid des de fa deu o quinze anys decideix cometre aquella barbaritat. No és l’11-S, on envien una vintena d’homes a entrenar des de països llunyans als Estats Units, que a més són –en la seva concepció del món- el Mal, sinó que en el cas de Madrid són bàsicament veïns de la ciutat. ¿Què els havíem fet, abans, per idear i tirar endavant l’11-M?
Va ser difícil deixar prou espai al lector per no condicionar la seva lectura del personatge?
Sí. Quan escrius, almenys jo, penso en quin tipus de lector tindré, en abstracte, inclús en la seva intel·ligència, en què serà capaç de retenir: per exemple, ¿he d’anar repetint els noms perquè no es perdi? ¿He de recordar-li de tant en tant alguns fets? La gent agafa el llibre, avança deu planes, o trenta, però poquíssima gent te dues o tres o quatre hores seguides per llegir i, per tant, ¿he de fer recordatoris? He après alguns trucs per anar refrescant situacions, com canviar la perspectiva d’un fet, o que l’expliqui un altre personatge. D’altra banda, miro de no fer judicis, ni tan sols dels terroristes, intento exposar les seves vides i que el lector entengui què porta algú a convertir-se en un fanàtic i en un assassí.
Com a periodista guardes les notes d’allò sobre el qual escrius?
Tot, absolutament tot.
Per tant, hauràs consultat les anotacions sobre els atemptats per escriure la novel·la.
Algunes sí, però sobretot m’he guiat pel que vaig publicar aquelles setmanes, i també el que van publicar alguns companys de La Vanguardia.
Has fet més entrevistes recents per escriure la novel·la?
He tingut contacte recentment amb tot aquest món per la feina que faig ara, com a cap de l’equip d’investigació de La Vanguardia.
Quina imatge tens al cap quan recordes els atemptats?
La d’un home que va morir a un metre de mi, estirat a terra, al pavelló Daoiz y Velarde, convertit en hospital de campanya. Està al costat de les vies.
Podem dir que el periodista de la novel·la és Nacho Orovio? Almenys en bona part?
En gran part sí. No és la veritat perfecta d’aquells dies, però sí que és bastant la realitat. Utilitzo coses que no vaig fer jo, sinó algun company, per encabir-les en la trama, de manera que són reals, però no la meva veritat.
Abans deies que el protagonista en principi era un advocat i no un periodista. Vas canviar per sentir-te més segur en una primera novel·la?
Sí. Tenia una veu afònica, no era la meva, no sonava bé. Quan vaig començar a escriure en primera persona va fluir ràpidament, i en sis mesos vaig fer tota la meva part.
La novel·la és un homenatge al periodisme?
Totalment. A mi en general em rebenta la primera persona en les cròniques periodístiques, penso que el periodista no ha de ser el protagonista. Ets el privilegiat que explica coses des de llocs o amb persones que tens la sort de trobar, però els llocs o les persones són els protagonistes, no tu. Aquí és primer persona perquè, primer, no és una crònica a publicar en un diari i, segon, perquè té components emocionals i subjectius que no es podrien explicar des de l’asèpsia de la tercera persona o el narrador omniscient. Intento explicar com és aquesta feina, amb les seves misèries i complicacions, que la fan meravellosa.
Per on comença un periodista quan li truquen per dir-li que ha d’anar a Atocha a cobrir un atemptat com aquell?
Per vestir-se, en aquell cas. I fer-se dos o tres cafès, assegurar-se que té bolígraf, piles noves a la ràdio i la gravadora i per anar mentalitzant-se que possiblement veurà coses molt dures, com morts, o sang, o gent trossejada. Va ser així. Soc molt aprensiu amb la sang, però he esborrat aquella sensació, sobretot recordo el caos i l’home que va morir davant meu. Mai en vaig saber el nom.
Al pròleg expliques que ràpidament es veia que allò no podia ser obra d’ETA. Què senties quan el que tu havies vist era tan diferent del que deia el govern d’Aznar?
Inicialment, vaig pensar que el govern devia tenir dades que li deien que era ETA. Tots, és clar, el primer que vam pensar és que era ETA. Quan vaig arribar al tren destrossat a l’altura del carrer Téllez vaig pensar que no podia ser ETA, però que havia de creure el govern. De seguida, aquella mateixa tarda, les dades que anava recopilant de fonts de l’Audiència Nacional anaven direcció Al-Qaeda. Arriba un punt en què t’adones que el govern està manipulant la informació i aleshores la sensació és de ràbia. I d’energia renovada per intentar acumular proves informatives del fet que no és ETA sinó Al-Qaeda.
També al pròleg recordes que llavors no hi havia WhatsApp ni Twitter, a més del fet que Facebook tenia un mes de vida. Llavors el que es va fer viral va ser el «passa-ho» per SMS. Ara que sí que existeixen aquestes plataformes, seria més fàcil o més difícil per a un govern mentir sobre un fet com els atemptats?
És difícil de dir. Segur que hi hauria una tempesta brutal d’informació falsa, manipulacions, imatges trucades i rumors, en tots els sentits, que farien impossible que se celebressin les eleccions amb unes mínimes condicions.
Has escrit una novel·la que no s’allunya gaire del teu camp d’acció com a periodista. T’atreviries a escriure una història radicalment diferent?
Tinc alguna idea al respecte… M’agradaria escriure una altra història ben aviat, i voldria que tingués almenys una certa coherència, no amb la temàtica però sí amb el mètode de treball. No escriuré ara una novel·la romàntica, o juvenil, per dir alguna cosa, m’agradaria que, si escric més, encaixi amb Los inculpados d’alguna manera.
