L’exposició dedicada a Suzanne Valadon al MNAC és una de les cites artístiques ineludibles del territori d’aquesta temporada, proposant prioritàriament un espai on poder gaudir de la tècnica i estil de la pintora, i on la narració de la seva vida i la descripció del context històric esdevenen coprotagonistes a través d’un enginyós i subtil disseny d’espai expositiu. Començant per La tiradora de cartes de 1912, i acabant amb L’habitació blava de 1923, el viatge al voltant de Valadon permet percebre l’evolució de la pintora, partint pel que podria ser la seva habilitat més potent, el traç amb llapis, i l’impacte definitiu que la pintura a l’oli va tenir en la seva trajectòria.
Aquest canvi estilístic es percep sobretot a la sala dedicada al dibuix, on Dones al bany (1895) exhibeix l’esplendorós talent de la pintora a l’hora de generar llum, volums o la força de la gravetat en una tovallola emprant línies. Simplement sensacional. Algunes de les obres presents a l’exposició ja van ser reunides el 2021 a la Barnes Foundation de Filadèlfia, com Adam i Eva (1909) o Venus negra (1919), però la proposta que ha arribat al MNAC és una col·laboració amb el Pompidou-Metz i el Museu d’Art de Nantes. A cada espai, les obres de Valadon s’han presentat contextualitzades amb obres d’artistes rellevants de la seva època: Matisse o Picasso a Filadèlfia, Degas o Puvis de Chavannes al Pompidou-Metz.
A Barcelona s’hi poden veure obres de Casas o Rusiñol de la Belle Époque, habituals de la col·lecció permanent del MNAC, però també un Tolouse-Lautrec, un dibuix de Satie o fins i tot una petita i formidable escultura de Matisse en guix. És justament al costat d’aquesta escultura de Matisse on es pot ser testimoni de l’enginy d’Ignasi Cristià, dissenyador de l’espai expositiu, a l’hora d’establir vincles entre la proposta expositiva i les obres de Valadon: després d’haver transitat per diverses sales del recorregut, una finestra ens mostra el títol «El retrat i la complicitat femenina»; aquest ja se’ns havia mostrat anteriorment, inaugurant una secció, i retrobar-lo al cap de nombroses obres permet també tancar-la i donar més valor a la feina de Valadon a l’hora de representar gent de la seva època.
Suzanne Valadon pintant al seu estudi un retrat de Marie Coca (1927) / © Album Fine Art Images.
A diferència, per exemple, de Matisse, qui podia fer desaparèixer les models en abstraccions plenes de vida i color, la pintora no trenca mai del tot amb qui retratava: en la seva obra, les persones van sempre vinculades a una sensible però subtil psicologia. Des de la mare vella, representada en nombroses ocasions, al distant retrat de Satie, o als gossos de l’artista; en poques ocasions no es troben oportunitats que Valadon esprem per satisfer aquesta necessitat expressiva. El recorregut de Cristià, doncs, redobla l’experiència artística de l’obra, oferint-li el contingut de manera discreta, mesurada i terriblement efectiva.
Més obres imperdibles de la mostra són Nu assegut en un sofà (1916), de delicadíssim equilibri de forces, contraposant colors a textures, abstracció a siluetes, pudor a mostrar les coses tal i com són, aspectes que prenen renovada força a Autorretrat amb els pits nus (1931) i a Les dues germanes (1928). Lluny de l’arrogància i provocació de Manet, les dones de Valadon no esdevenen icones polítiques: la seva aproximació al món femení és plena de vitalitat, i tot i ser limitat per l’entorn polític masclista del seu temps (interessantíssim veure com el penis d’Adam a Adam i Eva va ser cobert amb fulles de molt mal gust per poder exposar l’obra), el control tècnic i expressiu de la pintora va transcendir aquests límits.
Altres obres prefiguren móns expressius deliciosament impossibles, com André Utter i els seus gossos (1932), un punt de trobada de Hockney i Gainsborough amb un punt mediterrani. O Venus negra (1919), una trobada entre Cézanne i l’expressionisme de Die Brücke. Això sí, amb Valadon sempre present i sent la protagonista indiscutible de la mostra. No debades, acaba aquesta amb una de les millors obres, L’habitació blava, i amb una meravellosa fotografia de l’artista amb els seus dos gossos. Una experiència rodona que convida a tornar a començar de nou la volta, portant l’espectador a La tiradora de cartes.
