En un context com l’actual, en què un programa com Rupaul’s Drag Race ha guanyat trenta premis Emmy, on obres com Ocaña o Jo, Travesti són presents a l’oferta cultural catalana, que un home es posi un vestit de dona no és novetat. Ni xocant, ni revolucionari. I menys si es fa damunt d’un escenari. Molt diferent era, naturalment, el context en què Pasolini va escriure Orgia, a mitjan dècada dels seixanta del segle XX, on l’acceptació dels propis desitjos, del rol que aquests jugaven en una societat eminentment patriarcal i homòfoba, no era de domini públic. Que ara es recuperi el text per fer-ne una òpera sorprèn, perquè mantenir el seu esperit revolucionari és difícil, i saber transmetre’n la violència en un entorn tan diferent com el nostre és tasca impossible.
L’obra que es representa al Liceu, després d’haver passat per Bilbao, no sap atrapar cap de les reflexions que Pasolini s’hagués pogut plantejar. Com en la Tosca de fa uns anys, el nom de l’escriptor és reduït gairebé a màrqueting. I la pregunta que s’hauria de plantejar és: ¿què té avui Pasolini que sedueixi a tanta gent que no és revolucionària ni sap reproduir el que aquest feia com a poeta i cineasta? Difícil de saber.
Sí que podem veure, però, que tenir una obra amb el text original d’Orgia no la fa interessant ni especial. Musicalment, s’ha construït una versió amb clímax i preclímax constants i repetitius que, a falta de narrativa, esdevé un metrònom que marca el temps com passa. Si a una intel·ligència artificial li demanéssim escriure una barreja entre Wozzeck i Turandot, amb una mica de la música d’Un cadàver per postres, tindríem aquesta Orgia que no serveix ni per explicar el text, ni per potenciar-lo, ni per fer-ne una experiència operística interessant.
El compositor coneix estils, tècniques i instruments, però el resultat queda extremadament lluny d’assolir cap originalitat ni crear instants d’excitació. Com a la recent Antony i Cleopatra d’Adams, no per parlar molt es diu més, ni per fer servir un parlar recitat es fa el text més interessant, sobretot quan les inflexions inherents al text s’han sacrificat per fer un producte de noranta minuts que intenta seduir un públic conservador que no acceptarà, per norma, textos com el de Pasolini.
Tampoc l’escena ha quedat impregnada per la màgia del creador bolonyès: lluny de la riquesa conceptual, estètica i vibrant, hi trobem unes parets mortes, il·luminades amb colors sense interès, amb mobiliari estàtic i amb uns personatges que fan accions grotesques sense connexió ni amb les intencions de Pasolini ni amb la música. El més revolucionari que fa la posada en escena és acabar l’obra amb un àpat, en comptes de fer-ho amb l’home penjat. És fantàstic tergiversar, però per poder-ho fer, abans s’ha hagut d’explicar alguna cosa. I no és el cas.
Bona feina dels intèrprets, especialment Jone Martínez amb una veu sobrada, bella i brillant en el breu paper de Noia. Entregades també Aušrinė Stundytė i Christian Miedl en els rols respectius de Dona i Home.
Pasolini fa servir la paraula porcherie per descriure els sentiments de l’Home mentre deixa córrer horrors conceptuals gairebé als últims minuts d’Orgia, contraposant la Mort als plaers carnals i de violència que tremola per explorar. Aquesta versió del segle XXI queda lluny d’haver entès que la violència és real, que la sexualitat també ho és i que les arts escèniques ja no són el que eren fa trenta, quaranta, o cinquanta anys. És una representació de la no-porcheria, perquè no hi ha res provocador en ella. Pot ser que deixin descansar Pasolini i busquin referents adequats a la nova realitat.
