Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és una de les escriptores més celebrades de la literatura catalana recent. Entre 2018 i 2022 va publicar el tríptic conformat per Permagel (2018), Boulder (2020) i Mamut (2022), que va rebre grans elogis de la crítica i nombrosos premis. Permagel va guanyar el premi Llibreter i va ser finalista del Médicis Étranger, i Boulder va guanyar el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any i ens va tenir a tots ben atents quan va ser finalista de l’International Booker Prize a finals del mes de maig de 2023. Ara ens ofereix un nou llibre, també a través de Club Editor, Ocàs i fascinació (es pot llegir en castellà a Random House, amb traducció de Concha Cardeñoso).
La novel·la comença quan expulsen la protagonista de l’habitació on vivia a Barcelona. Apareixen dues noies colombianes que poden pagar més i ella acaba al carrer. La protagonista és graduada en Pedagogia i té una feina en una ludoteca que li permet viure dia a dia, però sembla que res d’això no és suficient per defugir les violències de la societat contemporània. Expulsada de la llar, recorre les avingudes i places de la ciutat, busca aixopluc a les estacions i als parcs i ressegueix els espais des d’una nova perspectiva.
A través dels ulls de la protagonista, Baltasar ens parla d’una realitat social palpable, d’una ciutat sanguinària que «fabrica solitaris i els obliga a conviure.» De la violència que amaguen les dinàmiques precàries a què ens sotmet la vida, especialment si la fem en una gran ciutat. La protagonista veu de sobte com li fallen la feina i l’habitatge tot i tenir formació universitària. Cauen dos pilars que resulten essencials en la nostra societat, amb un rol ben important, però sembla que no és la fi del món, al fons de tot sempre hi queda alguna cosa.
Eva Baltasar.
A través dels ulls de la protagonista, l’autora ens convida a explorar la complexitat de la «casa» com a concepte social i personal. Aquest lloc de refugi es converteix en un tema central amb una forta simbologia social. La casa ocupa una posició fonamental dins dels rituals que duem a terme al llarg del dia i serveix per a més que per dormir i menjar, té múltiples utilitats ocultes que sembla que només es perceben en perdre-la. És un lloc segur, és «un perímetre resguardat més enllà del propi cos i d’una maleta».
Una de les forces distintives de Baltasar és la seva capacitat per retratar dones solitàries amb una gran sensibilitat, que ens ajuden a veure el món des d’altres perspectives com ja ho van fer les protagonistes de Mamut i de Permagel. Aquesta protagonista ens mostra com és la situació de carrer per a una dona que no té una xarxa de cures on deixar-se caure, però que surt endavant de forma gairebé miraculosa, amb l’ajuda d’altres dones que ofereixen el seu granet de sorra en els moments difícils.
Baltasar presenta un text cru en un estil sempre poètic que no arriba a la duresa de Mamut tot i tenir una protagonista amb certes característiques compartides que també es llença a la recerca de l’austeritat, dels mínims indispensables per a la vida. Aporta una reflexió sobre la nostra societat amb un component polític que potser no s’arriba a desenvolupar del tot, però que deixa entreveure certes tensions que s’estableixen entre l’escenari i els seus personatges.
Més enllà de les dificultats individuals de la protagonista, el text ens permet plantejar-nos qüestions més àmplies sobre la societat contemporània i les seves fallades estructurals. Espero amb emoció seguir coneixent la col·lecció de personatges que Baltasar té per descobrir-nos novel·la a novel·la i la seva manera de fer front a aquesta vida, que potser ja ens ajudaran una miqueta a bregar amb la nostra.
