L’última novel·la publicada per l’escriptor nord-americà Paul Auster (Newark, 1947 – Nova York, 2024) és una mirada a la vellesa, la d’un home, aquest senyor Baumgartner del títol, que nou anys enrere va perdre la seva dona en un accident a la platja i ara mira de gestionar la seva vida solitària com pot. El protagonista troba a faltar la seva esposa, amb qui va tenir una llarga relació de quatre dècades, no gossa canviar res del despatx d’ella, com si aquesta fos una manera de mantenir-la viva, o almenys de recordar-la. D’altra banda, però, Baumgartner vol tornar a enamorar-se i a tenir una relació, potser per superar definitivament aquesta pèrdua o per gaudir de la companyia d’una dona el temps que li queda.
El protagonista alimenta il·lusions amb les poques dones que hi ha al seu voltant, fins i tot les que li són desconegudes. Per exemple, és capaç de comprar llibres per Internet que no desitja, només per veure amb freqüència la missatgera que li porta els paquets, per qui sent una mena d’amor platònic. En canvi, no és tan receptiu amb el comptador del gas que truca a la seva porta per fer la seva feina, tot i que el treballador s’ofereix a ajudar-lo més enllà de les seves responsabilitats. Deu ser que la seva ajuda és una deferència perquè el protagonista ja és gran i no li agrada mostrar cap tipus de dependència.
Baumgartner creu que ha aconseguit el seu objectiu sentimental amb una dona més jove que ell, una amiga comuna amb la seva esposa, amb qui ha decidit que vol casar-se sense tenir clar si ella hi estarà d’acord. El temps juga a la contra de Baumgartner, però ell no vol resignar-se a ser, simplement, un vell solitari. És per això que tem els petits entrebancs del dia a dia que evidencien que és al crepuscle de la seva vida: es crema amb un pot, cau per les escales i li fa por deixar-se la cremallera dels pantalons oberta després d’anar al lavabo, un detall que associa amb la decrepitud absoluta.
Mentrestant, l’home, un professor universitari jubilat, escriu llibres i mira de difondre l’obra literària de la seva esposa. El retrat psicològic que fa Paul Auster de Baumgartner, la radiografia d’un home que està perdent la batalla contra el temps, que comença a ser maldestre i pot arribar a desorientar-se, és impecable. És fàcil sentir empatia per Baumgartner, una gran tendresa per un home que no pot controlar les seves vulnerabilitats.
La novel·la s’ha interpretat com una mena de testament de Paul Auster, com la seva carta de comiat, ja que la va escriure mentre patia un càncer irreversible, també una lluita contra el temps. El protagonista és un alter ego del mateix escriptor, en algun moment de la novel·la, Auster intercanvia el cognom del personatge amb el seu. Ara bé, penso que és millor no llegir la novel·la buscant coincidències o referències amb l’autor, perquè seria forçar la lectura cap a una direcció que no cal agafar.
Baumgartner (Edicions 62 en català amb traducció d’Ernest Riera i Seix Barral en castellà amb traducció de Benito Gómez) és una novel·la molt senzilla, s’alternen diversos materials narratius: a banda del relat principal, hi ha els textos de la dona del protagonista. A estones, he tingut sensació de repetició, com si la història s’encallés, però suposo que això també ajuda a definir el bucle en què es troba el personatge principal. Així i tot, no és de les millors novel·les de Paul Auster, es llegeix amb tendresa i simpatia, però el que fa aquí l’autor ja ho ha mostrat la literatura moltes altres vegades de formes més complexes. Sent honestos, si al darrere no hi hagués l’enyorat Paul Auter, no ens impactaria tant la seva lectura. Però és Paul Auster i l’estimem.
