Penso que molt del cinema que es diu nouvelle vague i, en general, molt cinema francès, fins i tot del considerat de culte, està sobrevalorat. El país veí ha tingut molta grapa per potenciar les seves coses, revolucions, napoleons, cançons, literatura i mites diversos. Bergman va criticar Godard, no li agradava gens, però lloances i crítiques es fan en moments determinats de la vida i de vegades es canvia d’opinió en molts sentits, amb el pas del temps i les noves experiències.
Una de les seqüències més recordades i homenatjades de la pel·lícula Bande à part és una cursa pel Louvre dels tres protagonistes. Un Louvre amb pocs turistes situat en un París molt diferent de l’actual. Una altra seqüència molt valorada i imitada és el ball en un bar. Aquestes escenes magnificades estan inserides en la gran boutade que és la pel·lícula, la qual té avui el valor afegit d’aquella dècada dels seixanta, alguns fragments estranyament humorístics i la visió d’un París amb poc trànsit i aparentment força avorrit.
El context històric, vint anys després del final de la guerra i poc temps abans del també mitificat maig del seixanta-vuit, no s’hi troba ni s’hi espera. La història, si és que hi ha història, procedeix d’una novel·leta pulp poc remarcable de Dolores Hitchens. Hi ha moltes referències literàries una mica pretensioses, en aquesta pel·lícula, com ara que el personatge que interpreta Claude Brasseur es digui Rimbaud i una mica de Shakespeare pel mig, sense aprofundir-hi gaire. La música és un punt a favor, Michel Legrand és Michel Legrand, al capdavall.
En teoria, la pel·lícula parla d’una joventut sense perspectives, en estat de vagància, disposada a robar per passar l’estona. Aquí, i també a França, amb una universitat a l’abast de quatre gats, cosa que al país veí va generar llibres i articles de crítica social, molta joventut treballava força per guanyar-se les garrofes i ajudar a casa. Passo per alt el desenllaç, lloat pels entesos però que a mi m’ha fet l’efecte de què el responsable no sabia com acabar la cosa i tirava de personatges improvisats que sorgien de qui sap on. I tot plegat amanit amb un comentari graciós que s’ha interpretat com una mena de crítica profunda al cinema popular del moment.
Pel mig, unes classes d’anglès estranyes, que evoquen Ionesco i el teatre de l’absurd, molt present també a la narració. Les crítiques positives veuen en la pel·lícula poesia, originalitat, homenatge a la llibertat creativa i li atorguen la categoria de clàssic. Potser algun dia contempli de nou Bande à part i en faci un comentari ben diferent i més amable, contemporitzador i admiratiu. Ara per ara la pel·lícula ha estat per a mi poca cosa més que una distracció amb elements nostàlgics lligats a la meva joventut. Amb el pas del temps tot és història reinventada, relat, nostàlgia i mite.
