Categories: CLÀSSICA Diversos

L’Adriana de l’èxit al Liceu

Veus entregades, escena convincent i direcció d’impacte de Patrick Summers per a 'Adriana Lecouvreur' de Cilea


Albert Mena / @jakoblenz


Aquesta Adriana Lecouvreur és possiblement la millor proposta de la temporada del Liceu, amb una posada en escena conservadora, però solvent, veus amb tècnica i volum, orquestra ajustada i direcció d’impacte de Patrick Summers. L’única cosa ben criticable és l’obra mateixa de Francesco Cilea, una de les òperes menys convincents, d’escriptura més confosa i de música menys reflexiva del verisme italià. Per comparar-ho amb un dels genis del seu temps, Puccini ja havia estrenat Bohème i Tosca, i poc després presentaria la primera versió de Madama Butterfly.

A aquesta obra de Cilea i Colautti no hi trobem res del que fa brillants els universos puccinians: melodies memorables, personatges amb més d’una dimensió, construcció dramàtica subtil i creïble (fins a un cert punt), silencis i monòlegs que descriuen emocions i situacions. Res d’això hi ha a Adriana Lecouvreur. En canvi, hi ha un torrent musical inacabable i indefinit, melodrama de telenovel·la, metàfores posades amb calçador i drama que surt de la caixa escènica i que sembla que cridi directament a l’audiència amb un gelido soffio, quasi di morte («alè gelat, gairebé de mort») que pot fer gràcia, entusiasmar o avorrir en funció del context.

La posada en escena de David McVicar és conservadora, però de qualitat, amb una escenografia impactant i agradable de veure, farcida de textures, línies i que aprofita la naturalesa 3D del teatre per oferir trucs visuals de categoria. Potser no és tan excitant com la seva Flauta màgica de la temporada 21/22, i potser no tan afinada dramàticament com l’Andrea Chéner de la temporada 17/18, però s’hi percep qualitat teatral. També el vestuari de Brigitte Reiffenstuel contribueix a donar màgia a la proposta, així com a l’acurada i moderada il·luminació d’Adam Silverman. Potser el punt més baix de tota l’obra és el quart acte, on el melodrama pren protagonisme i la qualitat de la dramatúrgia no queda compensada pel treball escènic. Així i tot, és, sens dubte, una producció professional.

Adriana Lecouvreur no existiria sense uns intèrprets entregats que puguin superar el volum orquestral, l’exageració escènica requerida i els nombrosos paranys tècnics que ofereixen les línies vocals respectives. Aleksandra Kurzak com a Adriana va resultar solvent tècnicament: domina les messe di voce i pot incrementar o reduir el volum de veu a voluntat, té aguts potents i greus sonors, tot i que en la franja baixa perd color i la veu sona menys impostada. Entregada també en els moviments escènics (fabulosa la seva caiguda a l’acte IV als braços de Maurizio), va brillar especialment en els duets amb el tenor i la mezzo. Malgrat els nombrosos instants estel·lars, Kurzak no és una intèrpret especialment interessant, i la seva línia vocal podria brillar amb més gust, atenció al detall i introspecció.

 

 

Força semblant va resultar Freddie de Tommaso com a Maurizio, amb els aguts potents als quals ens ha acostumat (al recent Ballo in Maschera, i al seu concert amb Lise Davidsen), amb una franja baixa més fràgil. Ahir la veu va començar una mica aspre, però amb el progrés de l’espectacle va prendre el color habitual. Tampoc va perdre oportunitat d’afegir llàgrima al seu cant, i afortunadament la falta de profunditat de l’escriptura de Cilea no va fer grinyolar el personatge, com sí que havia passat al Ballo verdià.

També bones paraules pel veterà Ambrogio Maestri, a qui vam admirar a Il Tabarro puccinià de fa unes temporades. La veu no és la més bonica, i la línia vocal a vegades patia en salts intervàl·lics, però el seu control expressiu no tenia rival a l’escenari. El seu personatge, Michonnet, no és profund en excés, i les seves melodies tampoc gaire elegants, però Maestri va tornar a fer una interpretació d’aquelles que es fan gaudir.

Daniela Barcellona també va lluir experiència escènica com a Princesa de Bouillon, tot i no tenir una veu ideal per al rol. Entregada en els aspectes més melodramàtics (mia rivale!) i en fer del seu personatge alguna cosa més que una bruixa Disney, va contribuir a fer creïble l’antipatia que Lecouvreur sentia cap al seu personatge. Bona feina de Didier Pieir com a Majordom, així com potent el Quinault de Carlos Daza, i veu bella la de Marc Sala com a Poisson.

Per acabar, de gran càrrega dramàtica i qualitat de detalls la direcció de Patrick Summers, a qui seria fabulós veure més sovint al Liceu. Els cossos estables de la casa van ser funcionals però tampoc van resultar un impediment perquè la visió del director es pogués executar. Així doncs, final de temporada digne al Liceu, amb el melodrama d’Adriana a tota marxa, amb veus entregades, escena convincent i direcció professional. Què més es pot demanar?

Articles recents

  • CINE
  • Fantàstic
  • Terror

‘En las profundidades del Sena’, un tauró al cor de París

La pel·lícula dirigida per Xavier Gens és la més vista de Netflix tot i que…

1 dia enrere
  • LLIBRES

Fernand Iveton, l’execució que França no va voler evitar

A 'Els nostres germans ferits' Joseph Andras novel·la la condemna contra aquest revolucionari que va…

4 dies enrere
  • LLIBRES

Tocar fons

El protagonista de la novel·la 'L'impuls', de la coreana Won-pyung Sohn, és un home suposadament…

5 dies enrere
  • Còmic
  • LLIBRES

‘Asterios Polyp’, un còmic a reivindicar

L'obra de David Mazzucchelli és el viatge cap a la redempció i l’autoconeixement d’un professor…

6 dies enrere
  • Còmic
  • LLIBRES

La infància atrapada en l’absurditat de la guerra

L'escriptora Paula Carbonell i l'il·lustrador Isidro Ferrer publiquen l'àlbum il·lustrat 'No', que retrata dos germans…

7 dies enrere
  • ART
  • Exposicions

‘Suburbia’, del somni al malson americà

El CCCB exposa la construcció i destrucció del somni americà a través de la literatura,…

1 setmana enrere