M. Pilar de los Hielos (Saragossa, 1961) és Interiorista i Tècnica en Arquitectura Efímera. El 1986 es trasllada a viure a Reus, on participa activament de la vida cultural de la població. En l’actualitat estudia Filologia Hispànica a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i al llarg dels darrers anys ha estat alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, l’Escola de Lletres del Centre de Lectura de Reus, i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Ha publicat teatre, narrativa breu, i novel·la. En aquest darrer gènere tenim La verdadera historia del hombre que robava confesiones i El sorteig (VII Premi de Novel·la curta Celler de lletres). El 2023 l’editorial Llibres Parcir li publica La casa de les mentides (edició en català i en castellà), una obra d’humor formada per tres històries que tenen, com a focus d’interès, la mentida en totes les seves variants possibles.
Ha publicat un llibre d’humor. Com veu aquest gènere en el panorama literari actual?
Malauradament, no és un gènere massa de moda. En literatura, com a gairebé tots els camps, manen els corrents i les tendències. Ja fa un temps que la novel·la històrica, la d’intriga i policíaca, i ara també la novel·la romàntica, estan gaudint de gran èxit. Tanmateix, el gènere d’humor es queda enrere, és com si fos una narrativa de segona, quan la realitat és que resulta més difícil de desenvolupar aquest tipus que d’altres.
Entenc.
De la mateixa manera que anem al cinema o al teatre a veure comèdies i passar una bona estona, seria positiu que també ens arribés aquest humor per mitjà de la literatura. Al cap i a la fi, darrere d’un guió de cinema, d’un monòleg d’un còmic o d’una obra de teatre, el que hi ha és una obra literària.
Ben cert, però, malgrat aquesta situació, el gènere humorístic és el seu cavall de batalla.
Sí, és veritat. És gairebé una empresa personal. Trobo que a la vida tots tenim situacions de tota mena, però no manquen les difícils i complicades: salut, família, feina, economia… Si, a més, mirem de portes a fora, és dramàtic i vergonyós el que estem presenciant al món en què vivim. Penso que l’acte de lectura és un moment privat, íntim, personal. Un regal per a nosaltres mateixos. Per tant, en aquesta estona de relaxació i d’aïllament d’allò que ens envolta, el que m’agrada, i per això escric gènere d’humor, és que el lector o lectora, realment desconnecti del dia a dia, de l’exterior i que, per un moment, rigui, somrigui i la ment voli cap a altres realitats més plaents. Estem pendents de mil assumptes i intentem arribar a tot arreu, però, generalment, ens oblidem de cuidar-nos nosaltres mateixos. El riure està estudiat científicament, és positiu per a la salut. Doncs, per què no fer-ho a través de la literatura?
I parlant de literatura, passem al gran tema d’aquesta obra: la mentida. D’on ve el seu interès per aquest comportament?
La mentida és a tot arreu. Mentim conscient i, inclús, inconscientment. És un tema controvertit des de l’antiguitat ─ja Aristòtil i Plató en deien cadascú la seva─, de si és pertinent o admissible o no. No arribarem a cap conclusió, el que sí que sabem és que la mentida no s’acaba. Per això, perquè forma part de la vida i del dia a dia i ens afecta a tothom, penso que tots en podem sentir reflectits.
La casa de les mentides està formada per tres històries. La primera està ambientada a la Barcelona dels anys setanta i la trama se centra en un matrimoni burgès que conviu en una rutina buida i basada en la mentida. Amb tot, quin tipus de mentida seria el que ressaltaria d’aquestes pàgines?
En aquesta primera història destaca un personatge, en Ricard Barrut i Bord, que ell solet acapara un bon grapat d’enganys: menteix a la seva dona amb nombroses infidelitats, a les seves empleades a la fàbrica… És un personatge molt potent que no dubta a fer servir qualsevol eina per sortir-se amb la seva. I aquesta eina sovint és la mentida.
La segona història fa un salt endavant de vint anys: ens situem al barri de Triana, a Sevilla, durant els anys noranta. I aquest cop la trama se centra en una família humil que les balla una mica magres fins que, per un cop de sort, els visita la fortuna.
El gir que pren aquí la novel·la és considerable. Evidentment, la mentida és protagonista, però les motivacions que hi ha al darrere són ben diferents de les de la primera història. La mentida pot ser necessària, tot i que sembli una contradicció, per fer el bé. I amb això juga el pare d’aquesta família, per tal de defensar-la per damunt de tot. Encara que no sigui fàcil viure dins de la mentida. Això li provoca força complicacions.
La tercera història ens porta a l’any 2017 a la Costa Brava, i se centra en una parella, amb una filla petita, que viu folgadament i fins i tot amb cert luxe, fins que tot d’una apareix un personatge que farà trontollar aquest equilibri perfecte.
La família protagonista d’aquesta nova història és la família ideal. Salut, diners i amor. Una gran casa de luxe davant del Mediterrani, una filleta adorable, dos gossets simpàtics i juganers. Què més es pot demanar? Doncs un cunyat galtes, aprofitat, maldestre, desendreçat, sorollós, brut i amb altres virtuts més. Ah! I mentider, és clar. Amb tot, de vegades la catifa amaga allò que no es veu…
De fet, aquesta és la història que presenta amb més intensitat i de forma més incisiva la mentida en totes les seves variants possibles. ¿Podríem considerar-la com una conclusió de tot el que hem llegit fins al moment?
Podríem dir que aquesta darrera narració serveix d’aparador de luxe per a la desfilada de les fal·làcies més inversemblants que es puguin imaginar. Gent guapa, música, festa, beguda… i més! Si és la conclusió o no, serà el lector o lectora qui l’haurà de decidir. Ara és a les seves mans. El que sí que es pot dir és que és un relat intens.
No sé si el teatre és una de les seves passions, però penso que la narració d’aquesta tercera història beu molt del gènere dramàtic.
La literatura està feta de literatura. Això és un fet. De tota la literatura que porta l’escriptor al seu bagatge personal i que, es vulgui o no, traspua el nou relat. En aquesta novel·la hi ha dos elements volgudament literaris: Catalina, la dona de Ricard Barrut, de la primera història, és l’encarnació de la protagonista de la Sonatina de Rubén Darío. Allò de: «La princesa está triste, ¿Qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color…» Doncs, aquesta és, volgudament, la pobra senyora de Barrut.
I quant a la relació de La casa de les mentides amb el teatre?
El teatre també és una de les meves aficions. Potser és per això que, al darrer relat, també és volguda la presentació teatral, ja que està pensada com a una obra de La Cubana, amb tots els elements que caracteritzen aquesta companyia explosiva, sorollosa, desconcertant, multitudinària i divertida.
Totes aquestes històries tenen, com a tema central, la mentida, però en cap moment es posiciona o intenta adoctrinar.
No, en absolut. Aquesta novel·la només vol ser un divertiment, una juguesca on la mentida és l’excusa per a desenvolupar un relat còmic i, com deia abans, que el lector desconnecti i passi una bona estona. Però res més lluny de la meva voluntat que jutjar ni treure conclusions morals. Al cap i a la fi, els que aquí coneixem són personatges ficticis (tot i que, alguns, inspirats en prototips reals), i amb ells no els podem criticar.
Cert…
En començar a treballar en aquest relat vaig haver d’investigar sobre la mentida. Em vaig adonar que n’hi ha de moltes classes, i, fins i tot, moltes menes de classificacions. El joc que he volgut jugar és triar un grapat d’aquestes múltiples formes d’engany i fer que els diferents personatges transitin per elles. En realitat, són els personatges els que s’han adaptat a les mentides i no a l’inrevés.
Això em duu a una altra reflexió: una novel·la d’humor, un divertiment, és una creació literària amb el mateix rigor i treball que qualsevol altre gènere. I un element bàsic és la documentació.
Una cosa no exclou l’altra. Pel fet que sigui un relat humorístic no s’han de deixar de banda els detalls que el fan versemblant. La documentació ha estat important. Tot el que envolta el món fictici dels personatges i la trama, és real i ubicat en l’espai i el temps. Com a exemple, els comerços, els grans magatzems de la primera de les històries, són els que hi havia a Barcelona en aquella època.
I en la segona història seria el mateix…
Al segon relat, els carrers del barri de Triana són tal com es descriuen: la farmàcia de la cantonada de la casa de Manuel; el Carbonero, el bar on fa la cervesa en tornar a casa; el restaurant Oriza, de Sevilla, és com es detalla; les botigues de Madrid per on fa les seves compres, són comerços que ja hi existien en aquells anys.
Quins serien els teus referents literaris en el gènere de l’humor?
Eduardo Mendoza sempre ha estat un model per a mi. Concretament, Sin noticias de Gurb, és el llibre que m’hauria agradat saber escriure, és la meva Bíblia literària. Llegir a Jesús Moncada és un plaer per a mi. La seva ironia, el seu humor fi, però colpidor, a la vegada que una tècnica impecable són magnífics. Augusto Monterroso, escriptor guatemalenc, és un altre dels meus admirats. La quantitat d’informació, d’ironia i sarcasme que pot arribar a mostrar en una condensació mínima de paraules és magistral.
Estem parlant de grans autors.
En tots tres es dona una de les característiques que més admiro: fer servir l’humor com a acte de crítica, bé sigui social, política, moral… L’humor és una actitud que permet parlar de temes de vegades difícils, però amb un somriure. És una manera de treure ferro, però no importància, al que ens estan explicant.
Algun altre referent?
La conxorxa dels simples de John Kennedy Toole, tan divertida com amarga. Stella Gibbons (una dona!) amb un deliciós humor anglès… són petites joies per a gaudir, ben segur.
Amb tants referents, segur que ja hi ha un nou projecte entre mans.
Sí, és clar. En aquesta feina no es para mai! La següent serà una novel·la, còmica, com sempre, però amb grans dosis de crítica. No com La casa de les mentides, que només pretén un moment de diversió per al lector, aquesta (que encara no té títol) serà la més àcida i punyent de les que he fet fins ara. Però amb bon humor!
