Òmnia l’Bakkali Tahiri (Barcelona, 1999), és graduada en Dret per la Universitat de Barcelona, estudis que va triar a causa dels seus orígens en un barri obrer de Badalona. El seu objectiu era defensar els drets dels seus veïns, però en estudiar aquestes matèries va descobrir que, en realitat, l’advocacia no era la seva vocació, i va optar per encarar la carrera professional treballant en el sector públic.
L’interès per la literatura neix quan encara és ben petita: als vuit anys escriu un recull de contes en el que llavors era el seu diari personal. En l’actualitat escriu al seu blog i es dedica a l’activisme antiracista. El setembre de 2023 publica la seva primera novel·la, Un far a tres minuts de casa (Columna Edicions), on narra el conflicte amb què es troben els fills d’immigrants en viure en una societat occidental que els és hostil.
L’escriptura de la novel·la Un far a tres minuts de casa, si no vaig errada, va ser un encàrrec editorial. Com es va gestar aquest encàrrec?
La Juliana, editora de la col·lecció Brunzits, fa gairebé dos anys, em va enviar un primer missatge amb un «bon dia, bonica», sense dir més. Vaig correspondre el «bon dia», la conversa no va continuar, i em vaig estar dies amb la curiositat de saber què volia. No va ser fins mesos després que em va tornar a obrir el xat explicant que tenia una proposta que portava temps al forn coent-se.
No m’estranya que estiguessis encuriosida. I quina era la proposta?
Per llavors encara no estava res tancat i la col·lecció no tenia nom. La seva proposta va ser, de bona entrada, que parlés sobre la meva experiència personal amb qüestions de racisme i immigració, però m’hi vaig negar: no em volia reduir, només, a ser la filla d’immigrants que només pot parlar d’aquestes coses.
Entenc.
Però ella va confiar en mi, havia llegit material meu i tenia la intuïció que el resultat seria bo, i m’hi vaig posar. Tanmateix, cap al final del camí i poc abans de l’entrega, vaig prendre la decisió d’aprofitar l’altaveu que se m’oferia i parlar de la meva realitat. Al cap i a la fi, molt poques persones que la comparteixen tindran mai aquesta oportunitat. Així que vaig refer-ho tot amb aquest nou enfocament, i estic satisfeta d’haver-ho fet.
Sí, perquè cal dir que la novel·la gira al voltant de la Noor, una jove estudiant de Dret i filla de marroquins que un dia rep una oferta de feina per part d’un gabinet d’advocats. Es tracta, llavors, d’una autoficció?
Sí. Soc filla de marroquins, com la Noor, i com ella també vaig estudiar Dret i vaig entrar a treballar en un despatx d’advocats. La part d’«auto» va lligada més a les primeres pàgines del llibre, on presento la Noor i presento el seu entorn. El gat, el jardí, el far i el mar són alguns dels elements que extrec de la meva vida personal.
I després l’enfocament canvia?
A mesura que avancen les pàgines, la narració es torna, cada cop més, en una ficció, fins que arriba a un punt en el qual tot és inventat. Jugar amb el gènere de l’autoficció té l’avantatge de poder crear situacions que tradueixen el missatge que busques transmetre de la manera que tu vols transmetre’l. En aquest sentit, he pogut parlar d’experiències pròpies però també crear-ne de noves que no m’han passat a mi però que passen en la vida real.
Fa un moment haS esmentat l’altre element que em feia pensar en una possible autoficció: la coincidència dels estudis entre la protagonista i l’autora.
La meva decisió d’estudiar Dret venia, per una part, per un sentiment de justícia cap a les famílies vulnerables amb qui vaig conviure mentre creixia i, per una altra, perquè sentia que havia de satisfer els meus pares i donar sentit als seus esforços estudiant una carrera que reconeguessin com a profitosa. Mentre s’apropava la meva graduació tenia cada cop més clar que l’advocacia no era per mi, com tampoc ho va ser per a Josep Maria Espinàs, per a Narcís Oller, per a Joaquim Ruyra o per a Federico García Lorca, que com jo i com molts d’altres van abandonar les feines del Dret per a acabar trobant l’afició en la literatura.
Més enllà d’aquesta qüestió, hi ha un parell d’aspectes amb els quals els estudiants se sentiran molt identificats al llarg de la lectura: els viatges en tren, amb els seus constants retards.
Quan vaig començar a escriure el llibre encara no s’havia implementat l’abonament per viatges freqüents. Fins no fa gaire, no només els trens arribaven amb retard, sinó que a més eren cars, i per això al final de la carrera em vaig perdre moltes classes. Ara no hem de pagar les barbaritats que havíem de pagar abans, però el funcionament dels trens continua sent pèssim. És una de les demandes dels catalans més recurrents en els últims anys: el transport públic ha de ser de qualitat, i és impensable que arribin tard i sovint replets de gent. Puc comptar desenes de vegades en que he hagut de seure al passadís durant viatges sencers.
Un altre aspecte que trobem a Un far a tres minuts de casa, i que fa referència a l’economia dels estudiants i joves en general, és el preu abusiu dels lloguers de pisos.
És una barbaritat. El lloguer està disparat. Els estudiants són, en la majoria, precaris. Els que finalitzen la carrera i acaben d’entrar al mercat laboral sovint també ho són. Hem de tenir present que la gentrificació conseqüent del turisme massificat dificulta en gran mesura l’accessibilitat a un lloguer assumible per als estudiants.
I no hi ha solucions?
És cert que mesures com l’abonament del lloguer per als joves ha facilitat a part d’aquests estudiants a poder-se emancipar. Però, per una banda, el cost de vida és alt i les factures i les visites al supermercat surten més cares que mai. Per l’altra, la configuració dels contractes de lloguer o l’obligació d’empadronar-se al municipi de residència per rebre l’ajut impossibilita a molts a ser-ne beneficiaris. Però, al cap i a la fi, de poc serveix al jove (i al no jove) poder-s’ho permetre si no hi ha suficient oferta d’habitatge digne.
Tornant a la novel·la, el gran tema és el racisme imperant a la nostra societat.
Exactament. Un far a tres minuts de casa parla, sobretot, d’aquesta separació entre el «nosaltres» i «els altres», dualitat que no només respon a la contraposició entre els qui són d’aquí i els que venen de fora, sinó també als qui són d’aquí i coneixen Catalunya, Espanya o Europa de naixement i encara són encasellats en l’etiqueta de foraster. Un far a tres minuts de casa parla de la perpetuació d’estereotips, de la violència, i de la discriminació racista.
Fins i tot de l’odi?
De l’odi cap a l’immigrant. Quan no has viscut el racisme, et penses que és una problemàtica residual. Que molt poques persones són racistes. Que les xarxes magnifiquen el racisme, que la societat en què vivim és progressista perquè el nostre entorn ho és. Però l’individu que pateix racisme el viu en el seu dia a dia, de tot tipus de gent, i arreu. Viu en el racisme i no se’n pot escapar. I la nostra societat és racista, per molt que ens dolgui. I l’exemple gràfic el podem trobar amb l’auge de l’extrema dreta mostrada amb Aliança Catalana i amb Vox.
Més enllà del racisme imperant, Un far a tres minuts de casa ens aporta un enfocament interessant: les dificultats dels fills d’immigrants, que sembla que no pertanyin ni al país on han nascut ni al país on van néixer els seus pares.
Existeix bastanta obra literària sobre l’experiència de l’immigrant, però no tanta sobre l’experiència del fill de l’immigrant. Tenint en compte que en l’aula catalana hi ha, cada cop més, alumnes que són fills d’immigrants, per a mi era prioritari que ells es trobessin a si mateixos en la literatura catalana.
Sembla ben lògic.
Una de les pretensions del llibre és, doncs, acompanyar-los, i una de les qüestions amb què es veuran reflectits és la crisi d’identitat que vivim molts dels qui hem nascut o crescut aquí a cavall dels nostres orígens. Som catalans, som del país d’origen, som dels dos llocs, o no som de cap d’ells? Cadascú ho viu d’una manera diferent, i és un procés que moltes vegades no s’acaba de resoldre, sovint per la percepció i el tracte que es té cap a nosaltres. El que he intentat transmetre és que aquesta crisi d’identitat és existent i comuna.
Per tot plegat la novel·la elabora una clara crítica al voltant del racisme. És una narració pensada per fer activisme?
Sí, oi tant. He militat i participat per moviments socials des dels 17 anys i he trobat que l’escriptura és una forma de militància més. Els grans escriptors contemporanis de la nostra literatura executaven aquesta militància a través de l’escriptura denunciant el context polític a través de la ficció. El que tenen els llibres és que tothom pot llegir-los, i que pots fer pedagogia i/o conscienciació mitjançant la lectura del que has escrit. Si abans deia que una de les funcions del llibre és el d’acompanyar, sempre dic que l’altra és el de la pedagogia: permetre que algú que no ha viscut el racisme de primera mà es posi a les sabates de qui l’ha viscut, i que senti la ràbia, la injustícia i la impotència de qui ho viu en el seu dia a dia. A això em refereixo quan parlo de conscienciació.
A més d’aquest tema, hi ha altres matèries que també cal destacar: la família, l’amistat, l’ètica… però m’ha cridat l’atenció la importància que atorgues a la por o el respecte al fracàs i, ben relacionat amb aquesta idea, la preeminència del concepte de vocació. Són qüestions que li interessen en especial?
La indecisió sobre el futur i la por al fracàs són temes universals. Volia oferir a la Noor Naim unes circumstàncies i preocupacions ordinàries, més enllà de les que viu com a filla d’immigrants: quan obviem aquesta condició, ella és una jove com qualsevol altre jove.
Continua, si us plau.
Abans deia que Un far a tres minuts de casa és una autoficció, i aquesta és una de les experiències pròpies que he volgut traslladar a la protagonista. L’Òmnia de vuit anys d’edat començava a somiar en ser escriptora i a mesura que passaven els anys no veia la manera de fer-ho possible -en part perquè aconseguir la publicació d’un llibre no és una tasca fàcil si no se’t presenta la oportunitat, però sobretot perquè poder viure de l’escriptura és com arribar a ser estrella del rock, i a casa s’ha patit suficient pels diners. El context familiar, social i econòmic, provocarà que la Noor es qüestioni la factibilitat de dedicar-se a la seva vocació.
I després d’aquesta opera prima, quins nous projectes tens damunt la taula?
Vaig escrivint, però escriure i conciliar una vida laboral que res té a veure amb la literatura és complicat. M’arriben projectes petits, com ara escriure articles o columnes. Tinc clar que vull seguir escrivint i que se’m publiqui en el futur. Probablement tornaré a explicar relats en termes d’immigració i racisme, però em penso que també hi ha molts altres camins per recórrer. Són diverses les inquietuds… Anirem veient!
