Excitant soirée dedicada a la creació contemporània espectralista a L’Auditori, dins el marc del Sàmpler Series, amb obres de Haas, Debussy, el català Octavi Rumbau i sobretot un dels pares del moviment, Gérard Grisey. L’enciclopèdia Routledge descriu l’espectralisme com una tendència creativa que parteix dels atributs físics del so per compondre, promovent un «retorn al so en si» davant les tendències dominants d’organització del so, com el serialisme o la composició aleatòria.
De la mateixa manera que en la recent vetllada dedicada a Reich, la música espectralista també es preocupa per les propietats psicoacústiques del so, però, a diferència del minimalisme, no construeix a partir de micropartícules, melodies i les incomptables variacions que en deriven: prioritzen textures, crescendi dramàtics i intensitats variables. El concert d’ahir va ser curat amb bon criteri, seleccionant obres que dialogaven molt bé entre elles i que tenien prou elements en comú perquè sentir-les una rere l’altra fos un viatge interessant de per sí.
Va obrir la vetllada Tria ex uno de Georg Friedrich Haas, una obra que parteix (i comença) amb un fragment de missa de Josquin Desprez i que, segons el musicòleg Mike Ford, és transformada amb tècniques espectralistes a mesura que avança la peça: a les parts dos i tres de l’obra, se sent l’Agnus Dei de Desprez amb instrumentació alternativa, i després serà simplement parafrasejada. D’aquí que la part que funciona millor en l’àmbit dramàtic sigui la segona, on el record de l’obra de referència encara hi és, i on la intensitat del discurs no ofega la capacitat comunicativa del contingut musical.
Especialment interessants són les repeticions en augment i descens de piano i vibràfon, recorrent diferents estats d’exaltació, i els gestos dramàtics del teclat. Les cordes i els vents van tenir algun moment semblant, però a posteriori van prendre més un rol de construir fonaments espectrals que no de paper protagonista. Menció especial de la feina de Haize Lizarazu al piano.
GIO Symphonia.
A continuació, i amb una transició mínima i de gran efectisme, va començar la peça de Rumbau, En Suspensió. Tot i no ser una obra espectralista, sí que interromp el moviment de les parts rítmica i harmònica per oferir un repertori de notes combinades i donar rellevància al timbre de l’instrument. A més, l’electrònica ofereix batecs dramàtics que ahir van prendre molt pes, especialment a l’últim terç de la composició, on el drama guanya presència, amb un ascens i descens de repeticions que remeten a l’obra de Haas. Bona participació del músic solista, Miquel Vich.
La tercera peça del concert, Prélude a l’après-midi d’un faune de Debussy amb arranjament de Paolo Fradiani va apropar l’audiència a un món exòtic, ben caracteritzat per la GIO Symphonia i el director musical, Francesc Prat, una veu sòlida dins la representació de músiques dels segles XX i XXI. L’arranjament per a una orquestra reduïda permet treure partit de detalls, gestos i articulació que d’altra manera podrien desaparèixer dins la massa orquestral. Menció especial a Elisabeth Franch, a càrrec de la flauta que encén l’obra.
Per acabar, el plat fort de la nit, Le temps et l’écume de Grisey, un univers en sí mateix i que seria el pont entre l’obra de Haas i el Faune de Debussy. Tot i iniciar amb una palpitació sonora (la superfície de l’oceà remoguda per unes petites ones, diu Asier Puga al programa de mà), Grisey va capturar un univers gràfic que podria remetre al món de l’art visual dels surrealistes del segle XX, amb sons que gairebé es poden veure, amb timbres sorprenents que donen vida a les imatges descrites, amb instants de violència i drama viscerals que capturen una realitat en constant mutació.
Les palpitacions sonores, que podrien portar-nos també a les visions cinematogràfiques de Buñuel, són conquerides poc després per campanes, que marquen el més proper i el més enllà, posant un punt lluminós a la percussió fregada, possiblement el nucli dur des d’on sorgeixen tots els sons de la peça. De nou, excel·lent feina de tot l’equip, amb Frames Percussion i la GIO Symphonia obrint les portes de l’espectralisme de Grisey a una audiència que va respondre entusiasmada.
