Diu Eloi Creus en la introducció del volum Si la vida sabés l’amor meu (Edicions 1984), que aplega les poesies de l’escriptor italià Sandro Penna (Perusa, 1906 – Roma, 1977), que aquest autor és considerat un mite dintre dels cercles poètics i de les elits culturals a Itàlia, però no és gaire popular entre el gran públic. Jo -ho confesso- no el coneixia i segurament no m’hauria apropat a ell si no fos perquè vaig escoltar un parell d’entrevistes a Creus -que és el traductor i el curador d’aquesta edició-, a través de les quals se’m va despertar la curiositat per un personatge comparat amb Pasolini i que va acabar els seus dies sol, deprimit, malalt i en situació de pobresa extrema, sense oposar cap resistència a una sort que semblava escollida o almenys acceptada.
En aquelles entrevistes a Creus, el traductor compartia que a vegades li havia resultat incòmode traduir alguns dels poemes de Penna i no és estrany, ja que els seus textos estan poblats de jovenets als quals el poeta admirava o desitjava. De fet, Penna va tenir amants adolescents de famílies pobres -ho explica Creus a la introducció-, i aquest desig que no encaixava en la societat (per homosexual i per pedòfil) condicionava la seva actitud davant la vida i la seva poesia. El que aquests poemes construeixen és la imatge d’un home nostàlgic, dolgut, solitari i amb aire de derrota que posa la seva mirada en la bellesa i la joventut, tot allò que a ell -en certa manera- ja l’ha abandonat.
La seva és una mirada que sembla tenir prou amb un gest d’innocència juvenil per mantenir activa la pulsió de la vida, potser també de l’amor. Hi ha una clara consciència del pas del temps, d’habitar una foscor que es fa gran quan s’adona de la distància que hi ha entre ell i l’objecte de la seva mirada. Llegim versos com «amb mi porto la dolça pena», «té endins dels ulls les meves primaveres perdudes.» Fins i tot sembla demanar perdó pel seu pecat: «que em perdonin els déus si no convé sentenciar sobre plomes lleugeres.»
Sandro Penna.
En alguns moments, aquests versos m’han fet pensar en La mort a Venècia de Thomas Mann, on un adult sent obsessió per un adolescent, sense que es produeixi cap contacte físic entre ells. És com si el protagonista -tan trencat per dintre com Penna- estigués fascinat per la bellesa juvenil, per l’explosió de vida del personatge jove, però no s’atrevís a transgredir cap límit moral i es conformés amb una observació malaltissa. Penna sí que va passar línies vermelles en la seva vida i alguns dels seus poemes van massa enllà (d’aquí la comprensible incomoditat a l’hora de traduir-lo i de llegir-lo), però en general els poemes que trobem a Si la vida sabés l’amor meu són retrats d’un estat d’ànim més que no pas una transgressió feridora constant.
L’estil de Penna és extremadament senzill, com si apostés per formes pures, lluny d’artificis, una poesia d’aparença -només d’aparença- innocent, justament per expressar el seu anhel, que és el desig de la innocència infantil i juvenil, encara no tocada per la corrupció de la vida adulta (una corrupció que podria ser, paradoxalment, la de la seva mirada). El poeta es fixa també en joves obrers i de la perifèria, formes de vida autèntica, a vegades dura -novament, lluny de les complexitats de la vida moderna- que el sedueixen.
Creus ha fet una feina de traducció titànica, respectant al màxim el metre i la rima, amb una fidelitat a l’original impecable. Penna és un poeta incòmode, certament, pot molestar a vegades i ens obliga a reflexionar, una vegada més, en allò de si es pot gaudir d’una obra sense tenir presents els horrors del seu autor. La veu d’aquests poemes, però, és la d’un home que ha acceptat que el seu lloc al món és marginal, una veu que ens arriba des dels marges de la societat, des de posicions de derrota, nostàlgia i foscor. Una veu, al capdavall, que sembla que en el fons desitgi l’oportunitat de tornar a viure des del principi.
