Em costa molt entendre l’allau d’elogis que està rebent la nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta (Girona, 1975) i Pol Rodríguez (Barcelona, 1977) Segundo premio, biopic de la banda d’indie rock Los Planetas. De fet, vaig sortir de la sala de cinema, després d’un exigent acte de resistència per romandre-hi fins al final, completament desconcertat i sorprès pel seu èxit inicial. Més enllà d’un seguit d’episodis sobre les interioritats d’aquest grup espanyol, que pot interessar -no ho dubto- els seus fans, no hi ha res que m’hagi resultat atractiu.
Diria més, el relat al voltant de Los Planetas que ens proposen Lacuesta i Rodríguez no dista gaire de tantes històries que la literatura i el cinema ens han llegat sobre grups de rock, reals i ficticis: drogues, pressió de les discogràfiques pels nous projectes, tensions internes que amenacen la continuïtat d’algun dels seus membres, concerts, sexe… Vaja, que Segundo premio podria ser el biopic de qualsevol altra banda de rock dels anys vuitanta o noranta.
El problema principal de Segundo premio, però, és que l’estructura narrativa grinyola per tots costats: els directors cusen les escenes amb plànols de transició que no aporten res i recursos maldestres que aprofiten per fer exercicis d’estil o per intentar dotar d’una mica més de transcendència i retòrica el relat. Per exemple, parlar de García Lorca en els moments més delicats de la banda o lligar l’addicció a les drogues del guitarrista amb l’escriptor (gràcies a l’origen comú de Granada), el seu Poeta en Nova York i la versió que en va fer Enrique Morente. Tot summament forçat i artificial.
Un altre dels problemes és que els directors tenen la necessitat de deixar clar el seu missatge en tot moment. Tant és així, que arriben a repetir-se i fer-se pesats. Primer t’ensenyen que entre els dos membres principals de la banda -Jota i Florent- hi ha problemes de comunicació, després un tercer personatge –May Oliver, exmembre del grup- et diu que l’única manera que tenen de comunicar-se i entendre’s és a través d’una tercera persona. Més tard, ens dirà que l’única manera de comunicar-se és a través de la música. Finalment, els directors insistiran en escenes on mostren que no són capaços de parlar i es queden callats l’un al costat de l’altre.
A Segundo premio tot és explícit, reiteratiu, insistent i simple. Tot és a la vista, fins i tot les intencions dels directors. Com si després d’haver aixecat un edifici s’haguessin oblidat les bastides i els plànols allà al mig. A l’inici de la pel·lícula llegim que no es tracta d’una història sobre Los Planetas, sinó sobre la seva llegenda, però tampoc he estat capaç de veure on rau exactament aquesta llegenda ni la clau del seu èxit, que suposo sí que coneixeran els fans de la banda. En definitiva, un d’aquells productes culturals inflats que a mi m’ha costat d’empassar.
