Són moltes les raons per les quals una persona fa esport. Kilian Jornet (Sabadell, 1987) diu que ho fa per sentir-se lliure i gaudir del moviment del seu cos pels terrenys tècnics d’alta muntanya. Alhora, rebutja el negoci que hi ha al voltant de l’esport en el sentit que aquest ha esdevingut un lucratiu espectacle de masses. Jornet no defuig el fet que ell es guanya la vida amb la pràctica esportiva, que per dedicar-s’hi no només participa en curses, també promociona marques, fa vídeos i nodreix les seves xarxes socials. És a dir, forma part de l’espectacle.
El que a Jornet li sap greu és que aquest espectacle i el negoci desvirtuïn l’esport, l’allunyin del seu esperit genuí. Així, aquest atleta de muntanya considera que una cosa és guanyar diners corrent i esquiant sense renunciar al compromís i la fidelitat que té amb l’esport i la natura, i una altra de ben diferent és l’enriquiment d’empresaris que adapten l’esport i la natura als seus interessos. Per exemple, molts esports de muntanya s’han convertit en negocis importants, com les pujades a l’Everest que són en l’actualitat la principal font d’ingressos del Nepal, tot i que cada any hi morin desenes de persones.
Jornet ho explica al seu llibre Res és impossible (Ara Llibres/Now Books), on comparteix les seves consideracions sobre el món de l’esport, de la natura i de la parafernàlia que envolta la seva figura. L’atleta insisteix diverses vegades que des de petit li agrada la soledat, també la discreció i la relació íntima i privada amb el que fa. Que ara sigui una icona dels esports de muntanya és un peatge que assumeix amb resignació, encara que en algun moment del llibre reconeix haver fantasiejat amb la idea d’anunciar la seva mort per poder desaparèixer un temps.
Es nota que Res és impossible és el seu tercer llibre, llegint-lo sembla com si hagués d’omplir pàgines sense una idea clara del que ha de dir, una vegada ja ha explicat la seva filosofia i les seves experiències en dos títols anteriors. Potser escriure’l és una manera de rendir-se a allò que rebutja: el protagonisme, els diners dels drets d’autor i el fet de continuar fent créixer la seva imatge com a referent del món de l’esport. El lector pot trobar entre aquestes pàgines certa sensació de contradicció, potser perquè la senzillesa que sempre mostra Jornet amaga certa complexitat.
Llegint el llibre m’he despistat diverses vegades. Jornet passa d’un tema a un altre sense un ordre clar. Per exemple, no sé quants viatges a l’Everest ens explica. Tampoc ens dona gaires detalls de les curses que ens comparteix (on se celebren, quina és la distància, quan la va córrer) i a vegades apareixen noms de persones que no ens són presentades. Entre aquesta dispersió, hi ha unes quantes pàgines on diu que no ha participat en uns Jocs Olímpics i ho fa inventant-se una transmissió televisiva sobre una prova d’esquí que ell mateix segueix. Entenc que hi ha una voluntat de sarcasme, de caricaturitzar allò que li agrada, però estic segur que alguns lectors es perdran en aquest capítol.
No tinc clar que aquest llibre aporti gaire cosa sobre Jornet, penso que en alguns moments el retrat que fa d’ell mateix no és positiu del tot. Manca passió en allò que explica, dona la sensació com si tot el que no és ell mateix li fos sobrer, fins i tot les persones que el segueixen, així que sovint, llegint, em preguntava quina necessitat havia tingut d’escriure aquest llibre. Al final, Res és impossible -per cert, hi ha moltes coses que són impossible, sobretot en la pràctica esportiva- ofereix moltes pinzellades sobre diverses coses, però sense gaire profunditat i d’una manera bastant freda.
