Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Papá nos quiere (Caballo de Troya) és una mirada de la protagonista al seu passat, a la seva infància, aquesta pàtria on es pressuposa que s’és feliç. Ho fa perquè vol rebel·lar-se, desfogar-se, vomitar els records i treure tot el pus de la ferida. Aquesta primera novel·la de Leticia G. Domínguez (Madrid, 1987) exposa la violència que hi pot haver en una llar quan qui t’ha de protegir no ho fa i, a més, t’ataca i agredeix psicològicament. En el cas de la narradora, això passa al si d’una família molt catòlica, on els secrets es podreixen entre quatre parets.
«Mataràs el teu pare», escolta constantment la narradora. Ho diu la seva mare perquè fa matinar el seu pare per portar-la a l’estació perquè ella pugui anar a la universitat a estudiar una carrera que ha triat per ells. Ara és una adulta que vol perdonar qui va ser de nena i trencar amb la sacralització de la família, de la seva, que ha estat un focus d’infecció i maldat. S’ha independitzat i acudeix a un terapeuta que l’ajuda a tancar els episodis de carències emocionals i d’atenció i maltractament a què va estar sotmesa.
Leticia G. Domínguez.
Durant tota la vida, els seus pares li han negat el dret a divertir-se i s’ha preguntat per què el que és divertit sempre fa tanta por. Ha crescut sota prohibicions, limitacions i pors fomentades per la religió que l’han tenallat, i li ha impedit ser nena, adolescent, jove, dona i persona. Tot això mentre intenta comprendre i sobreviure a un pare a qui se li dóna molt bé mentir, però que després castiga les seves filles si ho fan elles. D’altra banda, hi ha la seva mare, a qui corroeix una enveja i un temor que transmet a les seves filles. De fet, el terapeuta diu a la narradora: «T’odies i et tortures perquè és el que han anat escrivint en tu des des del naixement, quan eres com un paper en blanc.»
Els pares busquen la perfecció. Ells li han ensenyat la mesura de totes les coses, per això creu que tot el que té i en surt d’ella és dolent i mereix ser castigada. Quan era una nena, obeir les normes i estar callada van acabar convertint-se en el seu escut. I va arribar a pensar que era adoptada, ja que no es reconeixia al cos de la seva mare, en aquella persona que ella creia que podia, o havia de donar-li amor. Així va créixer, refugiant-se en els llibres vells de la seva àvia, en els somnis que compartia amb la seva germana i, sobretot, florint cap a dins. Ara, d’adulta i trencant-ne el llaç, li toca reconstruir tot allò que li van destruir.
La narradora escolta que el pare les estima, a ella i a la seva germana, però davant dels fets decideix trencar amb la creença atàvica que qui t’estima et farà plorar. Papá nos quiere és una obra magistral, una psicoanàlisi crua i dolorosa que s’ha convertit en una de les meves lectures favorites. És una tragèdia que es narra amb tants detalls i escenes que aconsegueix atrapar l’atenció del lector, encara que de vegades, davant de tanta violència, aquest ha d’apartar la mirada. Hi ha molts paràgrafs i frases que són lúcides i enlluernadores per a una protagonista que es retrotrau al seu passat i parla des del seu jo de nena per expressar allò que sentia, els anhels que tenia, les pors que patia o les paraules que callava.
