‘La Cenerentola’ i la pistola

Albert Mena / @jakoblenz

Tenir armes de foc en una producció operística no sorprèn. En aquesta La Cenerentola, hi apareixen per apuntar a la protagonista mentre aquesta és candidata per casar-se amb el rei. Per què? No se sap. Aquest és un dels misteris de la posada en escena d’Emma Dante, directora que debuta al Liceu i que no ha aportat res de nou. Si l’slapstick, les gesticulacions o la comèdia situacional no haguessin funcionat, estaríem parlant d’un desencís absolut.

Les idees que funcionen, que en són un bon grapat (per exemple, el número final), no estan unides per cap fil conductor interessant; tampoc dedica especial atenció a la música, no ho fa fàcil per a les cantants (cantar Rossini fent saltirons podria ser esport olímpic) ni aprofita els diversos clímaxs de la partitura. Per cada moment que funciona (sigui original o no, com convertir un banc de palau en un vaixell amb vela inclosa), tenim nombroses fuites d’interès i espais plenament desaprofitats. Una pena, perquè La Cenerentola no només permet que s’aprofitin els instants enginyosos de partitura i text, també ho exigeix perquè l’experiència no s’estiri més del que deuria, com continuar mossegant un xiclet que fa temps que ha perdut el sabor.

Musicalment, també podem parlar de llums i ombres. La fortuna ha somrigut amb la cantant protagonista, una Maria Kataeva de tècnica sòlida que ataca la coloratura amb gran precisió, amb algunes sorpreses melòdiques que generen somriures a qui coneix la partitura i amb una entrega escènica innegable. Potser no estaríem davant d’una veu que vagi sobrada de personalitat, de mida ni de talent dramàtic, però sí davant d’una intèrpret que ha estudiat el paper i l’ataca amb coneixement. És la seva ària «Nacqui all’affanno» que fa que l’obra acabi amb el públic aplaudint, ho sap i ho aprofita.

Molt menys resolutiu Javier Camarena com a Don Ramiro; conserva els aguts sòlids, i els aprofita amb seny (quin goig sentir-los a «Sì, ritrovarla io giuro»), però el rol té un vessant heroic rossiniana que no l’ha arribat a interpretar. Les mitges veus no sortien especialment interessants, ni els piani prenien la màgia etèria que el personatge podria generar. Tampoc la coloratura l’executava amb normalitat.

Paolo Bordogna és un Don Magnifico buffo resolutiu, ple de carisma damunt l’escena i dels que té tradició a l’hora d’afrontar el so de les vocals, oferint nombroses instàncies on era capaç d’explicar emocions emetent el so de diferents maneres. Desgraciadament, els timbre i volum de la seva veu no permeten que ompli la sala com podria. Menys interessant vocalment i d’expressivitat limitada el Dandini de Florian Sempey, però d’innegable presència escènica. Tampoc triomfa Erwin Schrott com a Alidoro, de coloratura justa i veu de poca cohesió. Té prou volum i taules per fer-se present a l’escenari, però no és un rol que li escaigui.

La direcció musical de Giacomo Sagripanti té nombrosos encerts, i brilla en les seccions orquestrals (plenes d’energia l’obertura i escena de la tempesta), i posa el fre quan prioritza les veus (el sextet de l’acte segon). No oblida en cap moment, però, que el drama és rei, i les escenes de lluïment les aprofita (de nou, molt vibrant escena final de l’òpera). Si la direcció escènica pogués aprendre de la direcció musical, el gènere en sortiria guanyant. Ara per ara, però, només recordarem la bona música i la pistola.