De tant en tant, la crònica negra espanyola es nodreix d’un cas que esdevé mediàtic. El 2013 va saltar als mitjans de comunicació el cas d’Asunta Basterra, una nena de dotze anys d’origen xinés que havia estat adoptada per un matrimoni d’un poble de La Coruña, l’advocada Rosario Porto i el periodista Alfonso Basterra. Els pares adoptius van denunciar la desaparició de la nena, qui va aparèixer morta en una pista forestal. Diverses pistes van apuntar ràpidament als pares com autors de la mort i Rosario Porto va ser la primera detinguda.
A Netflix es pot trobar la sèrie de ficció El caso Asunta que recrea els fets, també hi ha un documental amb imatges reals. Candela Peña i Tristán Ulloa fan els papers d’aquests pares aparentment trasbalsats que van defensar en tot moment la seva innocència. Mai es va saber quins motius els van portar a matar la seva filla, la sèrie apunta que podria tractar-se d’una mort accidental o d’una intencionada. A l’organisme de la nena es van trobar gran quantitat de fàrmacs subministrats durant mesos que apuntarien que Basterra l’hauria estat sedant.
La sèrie també deixa entreveure que si els pares van acceptar anar a la presó és perquè no s’estiressin més fils i es destapés una de més grossa que la nena hauria descobert. Aquesta podria ser una de les raons que els pares haurien tingut per posar fi a la seva vida. El cert és que el cas té més incògnites que certeses. Rosario Porto es va suïcidar a la presó i Alfonso Basterra espera en silenci que la condemna es compleixi, mentre manté que és innocent.
Confesso que em va costar entrar en la sèrie de Netflix, sobretot perquè no acabava de creure’m el paper de Candela Peña. Els de Porto i Basterra no són papers fàcils d’interpretar, però especialment en el cas de Candela Peña m’ha resultat difícil arribar al seu personatge. En lloc de veure Rosario Porto, veia Candela Peña després d’haver passat per maquillatge i perruqueria fent el paper. De fet, a estones veia els seus gestos poc naturals. El paper de Tristán Ulloa va guanyant més versemblança a mesura que avança la sèrie.
Tampoc m’ha convençut la figura del jutge Malvar, interpretat per Javier Gutiérrez, un actor que considero excel·lent, però que aquí no m’ha fet el pes. En canvi, Francesc Orella i Alicia Borrachero, com a advocats de la defensa, m’han agradat força. No em sembla, doncs, una sèrie excel·lent, però és interessant, sobretot per als amants del true crime.
