Diu l’escriptor nord-americà Washintgon Irving (Nova York, 1783 – 1859) a Cuentos de la Alhambra que havia somiat visitar Andalusia des que havia llegit a la vora del riu Hudson el llibre de Ginés Pérez de Hita sobre les guerres civils de Granada. Molts anys després, el 1829, aquest desig es va fer realitat quan va obtenir un càrrec diplomàtic al consolat d’Estats Units a Espanya. Aquell mateix any va fer un viatge cap a Granada, seduït també pel passat musulmà de la ciutat. Aquella aventura el va portar a passar per diversos pobles d’Andalusia com Loja o Antequera fins a arribar al seu destí.
Com a resultat dels seus viatges per Espanya, va escriure diversos llibres, sent el més conegut els Cuentos de la Alhambra, el qual s’inicia, justament, amb una llarga crònica del seu viatge, detallant les rutes de contrabandistes i lladres que va transitar, però també els allotjaments precaris on va dormir i l’hospitalitat amb la qual va ser rebut. D’aquesta part del llibre és especialment interessant el retrat que fa del prototip de ciutadà espanyol: honrat, generós, però molt orgullós. M’ha resultat fascinant descobrir com era aquella Espanya, en què per arribar d’un poble a un altre calia recórrer amb tracció animal terres més aviat inhòspites.
Irving va poder tenir la sort d’allotjar-se dintre mateix de l’Alhambra, gràcies a una oferta del governador local. Al seu llibre alterna les seves observacions sobre l’edifici amb relats i llegendes que va escoltant o llegint durant la seva estada. L’Alhambra llavors no era un edifici monumental en el sentit turístic, algunes estances estaven tancades, d’altres parts directament abandonades o habitades per visitants eventuals (molts d’ells rics) i residents fixos (la majoria d’ells humils).
Washintgon Irving.
Alguns dels contes d’Irving són sobretot històries relacionades amb el passat musulmà de la ciutat: batalles contra els cristians de Castella; filles de reis musulmans tancades a torres per evitar ser corrompudes per l’exterior, tot seguint el designi d’algun auguri o predicció; fantasmes d’antics musulmans que surten de les coves per recuperar Granada; tresors amagats i amors que lluiten contra les imposicions de la figura paterna. En aquestes pàgines hi ha tradició, superstició, esperits, màgia, somnis, amor i mort, temes aquests clàssics del Romanticisme.
En un dels relats, per exemple, el fill d’un rei musulmà és tancat en una torre perquè un astròleg va alertar el pare que seria un gran risc per al seu fill si aquest coneixia l’amor, però el jove s’acaba enamorant igualment gràcies al que veu i escolta de les aus que volen a prop de la seva finestra. En un altre, un vell soldat alerta el governador de l’Alhambra que ha vist l’esperit de Boabdil (el darrer sultà) amb un exèrcit preparant-se per recuperar Granada.
Cuentos de la Alhambra és una lectura agradable, tendra, per gaudir en calma, especialment recomanable si es té previst visitar Granada. És un llibre de viatges, però també el retrat d’un país màgic, llegendari i supersticiós erigit entre dues cultures. Se n’han fet diverses edicions del llibre d’Irving (Cátedra, Alianza, Austral…), però jo recomano la de l’editorial Miguel Sánchez, ja que el text va acompanyat d’uns magnífics gravats i a un preu de butxaca. Un llibre per agafar de tant en tant.
