Quina ment la de Yorgos Lanthimos i com t’atrapen els mons que crea! En aquesta ocasió, arriba a les sales de cinema Kind of Kindness, tres històries independents interpretades, totes elles, pels mateixos actors. Es repeteix el meravellós tàndem Willem Dafoe-Emma Stone, que va funcionar tan bé a Pobres criaturas. Tots dos tornen a ser pare i filla en la segona de les històries. Stones és l’esposa d’un policia: ella torna a aparèixer després d’haver desaparegut, però el marit (Jesse Plemons) sospita que hi ha alguna cosa rara, creu que la seva dona no és la seva dona i està disposat a demostrar-ho, encara que això impliqui portar-ho a l’extrem.
A la primera de les històries, el protagonista torna a ser Plemons, treballador d’un estrany empresari, milionari o líder (Dafoe), el qual decideix fil per randa què ha de fer en tots els àmbits de la seva vida el personatge de Plemons (quan ha de dinar, què ha de beure, a quina hora ha de tenir sexe…). El problema arriba quan Dafoe li exigeix fer una cosa amb la qual ell no està gens d’acord. En la darrera, Stone i Plemons són seguidors d’una mena de secta liderada per Dafoe i Hong Chau. Els deixebles busquen una dona que suposadament té un do especial, però no saben qui és aquesta dona ni on es troba.
A totes les històries hi ha sexe o violència, o les dues coses. Lanthimos porta els seus personatges a un límit on la realitat i la fantasia van de bracet per tal de retratar (una vegada més) els abismes de l’ésser humà, allà on nia la crueltat. Les situacions són despietades, els personatges semblen haver perdut el nord i ja només els queda una sortida que els situa fora dels límits de la societat. El director sembla gaudir de la violència gratuïta i la converteix en un dels elements còmics d’aquestes històries, gairebé com si fos un homenatge al cinema de sèrie B.
Aquesta pel·lícula sembla més aviat un caprici de Lanthimos, una mena de divertiment per als seus seguidors o per a ell mateix, ja que les històries no tenen la profunditat de Pobres criaturas, i tot sembla reduir-se a la sordidesa que ja coneixem d’altres pel·lícules seves. Sembla, doncs, que el director no fa una passa cap endavant, sinó que fa una petita aturada per agafar aire. En qualsevol cas, Kind of Kindness funciona molt bé i ho fa, en bona part gràcies a les interpretacions (és especialment rellevant la versatilitat i qualitat de Defoe, sobretot en la tercera història). L’univers Lanthimos continua creixent.
