La poeta belga Charlotte Van den Broeck (Turnhout, Bèlgica, 1991) fa la seva primera incursió en l’assaig amb el llibre Saltos mortales (Acantilado amb traducció al castellà de Gonzalo Fernández Gómez), on explica tretze casos de suïcidis protagonitzats per arquitectes que van sentir que fracassaven amb la seva obra. Es tracta d’una indagació a través de piscines, teatres, biblioteques, museus, esglésies, casernes, oficines de correus, viles, camps de golf i jardins d’escultures d’Europa i Estats Units que serveixen a l’autora per reflexionar sobre les idees d’èxit i fracàs, però sobretot sobre la manera com s’escriuen aquestes històries d’èxit i fracàs.
El teu llibre gira al voltant del fet que diversos arquitectes al llarg de la història s’han suïcidat pel fracàs de les seves obres en l’espai públic.
Sí, tot va començar sent una història del meu poble, sobre la piscina del poble on vaig néixer i créixer, Turnhout. Com sol passar en aquest tipus de llibres, vaig partir de records que conservava, com és el cas de la història de la piscina. Va ser una cosa que va passar quan jo era petita i era una molèstia, perquè no podíem anar a nedar, la piscina era tancada constantment. Un dia, vaig anar a una lectura dels meus poemes a Viena, i algú em va preguntar per la meva infància, així que per donar-li conversa, li vaig explicar aquesta història de la piscina.
L’arquitecte es va suïcidar perquè la seva piscina no funcionava?
No funcionava gens bé, sempre hi havia problemes. L’arquitecte va sentir una gran vergonya i finalment es va suïcidar. La persona que m’escoltava a Àustria em va dir que el mateix havia passat amb el teatre de l’Òpera de Viena. La gent comentava que s’estava enfonsant i al final l’arquitecte es va suïcidar.
Que radicals!
Aquest era un material macabre, però vaig veure que em servia per reflexionar sobre el fet que potser no eren només dues històries aïllades. Potser hi havia un vincle entre el fracàs arquitectònic en l’espai públic i la devastació absoluta de la persona.
Adoptes un estil molt literari, encara que el llibre és un assaig.
Abans d’aquest llibre només havia escrit poesia. Em vaig documentar molt per fer-lo, però vaig pensar que no podia ser un poema molt llarg i avorrit, així que necessitava un altre format. Poc després, vaig descobrir que la forma de l’assaig em donava la mateixa llibertat que sento quan escric poesia. És una forma literària que es redefineix constantment quan intentes abordar-lo i això m’agrada. D’altra banda, no havia escrit res en prosa anteriorment, però m’hi vaig sentir més segura, perquè les tècniques que havia après en poesia les podia aplicar aquí, així que vaig aprofitar motius poètics, diversos estils, metàfores, imatges poètiques… Aixo és el que em va donar seguretat.
Penso que aquests textos assagístics es podrien llegir perfectament com relats de ficció.
Sí, i tant. En essència, aquest llibre és assagístic, però en el seu format és molt híbrid, així que hi ha una mica d’escriptura de viatge, periodisme, autoficció… He treballat el desenvolupament dels personatges i de la trama, com si fos una novel·la. Per tant, la ficció és una part important del contingut. Algunes d’aquestes històries es poden contrastar històricament amb facilitat, però d’altres no, perquè són més complexes, no sabem realment si l’arquitecte es va suïcidar o no, perquè la informació biogràfica no hi és, potser és només una llegenda urbana. Com a escriptora, això feia que m’interessés més, perquè més enllà de l’arquitectura, jo parlo sobre la construcció d’històries: històries d’èxit i històries de fracàs.
El text sobre la piscina del teu poble, per exemple, sembla totalment ficció, perquè costa creure que hi passessin tantes coses en un mateix lloc.
Exacte, però tot va passar tal com ho explico, es pot comprovar les hemeroteques locals, per exemple. Durant un temps, cada setmana hi passava alguna cosa i es publicaven articles al respecte. Per això no m’interessa escriure novel·les, perquè la realitat sembla tenir més ficció que la que jo podria inventar.
Al llibre dones kles gràcies a l’escriptor Ilja Leonard Pfeijffer, autor també del catàleg d’Acantilado. Et va ajudar a concretar l’estil?
Jo el vaig conèixer perquè als Països Baixos compartim editor. Vaig escriure cinc capítols d’aquest llibre per a la meva tesi de màster i ell era el meu mentor, el meu director. El que admiro de l’obra d’Ilja és que juga molt amb la ficció i la no-ficció i té un estil molt atrevit. Jo tenia ganes d’experimentar amb l’estil amb aquest llibre. Per exemple, si escrivia sobre una església barroca, ¿podia utilitzar un estil barroc? Ilja llegia amb mi i em va donar molta llibertat per experimentar i li estic molt agraïda.
Com ha estat aquest procés de recerca d’històries?
Les dues primeres van ser les de la piscina del meu poble i la de l’Òpera de Viena. Després vaig fer una cosa molt senzilla, cercar a la Wikipedia arquitectes que s’havien suïcidat. Allà vaig trobar moltes històries. Llavors vaig començar a documentar-me de forma més exhaustiva i al final tenia una llista de vint-i-quatre casos.
Vaja!
En vaig escollir tretze, de forma molt concreta, perquè tots estan ubicats a Europa i als Estats Units. Diguem que són països de cultura occidental. Penso que el fracàs, l’èxit, el suïcidi, tots aquests temes sobre els quals reflexiono tenen una base cultural. Alhora, m’interessava que hi hagués una barreja d’edificis famosos, símbols d’èxit en l’actualitat, però també d’altres que han quedat en l’oblit o que podrien ser part de les llegendes urbanes.
La història del Club de Golf Pine Valley també sorprèn.
Per sobre de la idea que es pot construir qualsevol cosa a qualsevol lloc, hi ha la realitat. El terreny on es va ubicar aquest camp de golf no era edificable. L’arquitecte es va gastar tota la seva herència, uns 300.000 dòlars dels anys vint, en l’adobament del terreny per intentar fertilitzar-lo, però l’herba no creixia. Em sembla gairebé un cas còmic d’orgull excessiu.
Les històries estan escrites en primera persona, això m’ha sorprès tractant-se d’assajos.
Al principi no ho volia fer així, volia escriure un assaig cultural més acadèmic sobre la masculinitat, l’èxit, el fracàs, l’espai públic, però crec que això reduïa el llibre a un interès estrictament intel·lectual, quan la veritat és que al darrere hi havia un interès sobretot personal. Examino la perillosa relació entre l’arquitecte i el seu edifici, que jo ho extrapolava també a la relació entre l’escriptor i el seu text. Encara que jo no opero en l’espai públic, quan escric un poema dolent, la sensació de fracàs és absoluta, tot i que en el fons a ningú li importa. Volia reflexionar sobre la relació entre una obra i el seu creador.
De fet, hi trobo una relació entre la idea de fracàs i la idea de la identitat.
Sí, és així. Al meu país hi ha una dita que fa referència al fet que quan fracasses, et cau la cara. És a dir, com si la perdessis, com si la teva identitat s’esvaís. Penso que aquesta fórmula d’articular el fracàs és molt interessant, perquè es relaciona amb la idea de perdre’s un mateix davant els altres. Això és quelcom que jo mateixa he experimentat, exactament en aquests termes.
Creus que els homes senten més el pes del fracàs que les dones o això és només un clixé?
No m’agrada fer generalitzacions sobre homes i dones, però sí que crec que hi ha un biaix de gènere claríssim des del punt de vista històric. Podria haver escrit un llibre sobre tretze dones poetes que es van suïcidar, però no volia fer-ho, perquè hauria estat massa personal. A més, no volia alimentar aquest estereotip opressiu que té a veure amb les artistes dones que són vistes com a massa sensibles, massa emocionals o, fins i tot, massa histèriques. Si seguim aquest biaix de gènere, també trobem l’home heroic, el geni, que també és un tòpic i que és igual d’opressiu. Volia crear una mica més d’espai entre aquests estereotips, parlar de la fragilitat d’aquestes figures suposadament heroiques.
En qualsevol cas, podem establir una relació directa entre el fracàs de l’obra amb la decisió del suïcidi?
No, això és el més important que vaig aprendre: el suïcidi no té una relació causal directa. Tot és molt més complex, molt més privat que una relació causal pura.
