Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) és llicenciada en Filologia Catalana. En l’àmbit de l’escriptura destaca per una llarga llista de títols publicats en el camp de la poesia, molts d’ells premiats en certàmens literaris. En aquest sentit, cal destacar Dones d’heura (2011), II Premi Jordi Pàmies; Ostatge (2016), XXII Premi Josep Fàbregas i Capell; Escorcoll (2019) XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi; i Punta de plom (2020), XVI Premi Agustí Bartra – Ciutat de Terrassa.
Més enllà de la poesia trobem un parell de llibres de relats curts: I demà, l’atzar (2009) i Un bonsai dins meu (2022); els reculls de microrelats Bavastells (2014) i Compte amb el buit (2018); i el conte infantil La fada i el mosquit (2020) amb la il·lustradora Núria Saladrigas. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes (Voliana Edicions, 2024) és un recull de tres poemaris: els dos primers mereixedors d’un premi de poesia i el darrer amb poemes inèdits. I el nexe comú de tots aquest poemes és el fet de beure.
La primera pregunta gairebé és òbvia: realment tots aquests poemes que trobem al llibre han estat escrits originàriament en un tovalló de bar?
La primera part del llibre sí, tots van ser escrits en un tovalló de bar. Però no exactament com els trobem en el llibre, vaig escriure una primera versió. Acostumo a treballar molt els poemes, a polir-los, a sintetitzar-los. Ho feia de tant en tant, això d’escriure en un tovalló, si el tovalló era atractiu, si el trobava bonic. De fet, en un llibre anterior, En brut, hi ha un poema que comença amb «quatre paraules en un tovalló de bar.» El vaig escriure a la terrassa d’un bar de la rambla del Raval.
Com una observadora que escriu poemes en un bar…
Capta aquell moment en què estem sols en un bar i prenem alguna cosa, escric per distreure el neguit de l’espera. Com si fos una fotografia. De bars, cafeteries o granges podem trobar en llocs tan diferents com les estacions de trens, les universitats, les guinguetes de la platja, els hotels, els hospitals, les carreteres, els tanatoris. I arreu, s’espera. I com no m’agrada l’angoixa que suposa esperar, i el moment és intens, escric un poema per alliberar-me, per posar-hi llum.
Has comentat abans que el títol del recull és el mateix que el de la primera part, Escrit en un tovalló de bar. Però en realitat el llibre és un recull de tres poemaris.
De fet, unir els tres reculls en un sol llibre va ser idea de l’editor. Escrit en un tovalló de bar es publicava segur, calia trobar altres reculls amb un fil conductor adient. Vaig decidir que hi hauria dos nexes d’unió: el fet de beure i l’espera.
La primera part, o primer poemari, està format per vint poemes on se’ns mostren instants de dubte i d’incertesa.
Sí, mostro instants de dubte i d’incertesa perquè mostro instants on esperava notícies, esperava un amant, esperava la vida. Perquè tenia a la mare, la germana o el fill a l’hospital. Perquè tenia tota la tarda per davant mentre el desig m’omplia de tinta el bolígraf.
El poemari va guanyar el 5è Certamen de Poesia Vila d’Argentona-
Argentona és la meva infantesa, la meva adolescència, el primer xicot, el primer desengany. Per exemple, al meu llibre Escorcoll només el record dels dies feliços guareix a la protagonista del dolor de tenir la germana a la presó. A l’última estrofa d’un poema dic: «Aquella nena no s’esborrarà mai, / malgrat que els mosquits d’aquell estiu / els espanti l’aroma intensa de claus a la llimona, / i que d’on ella és ara no pugui rescatar-la, / tot i que cada dia llimi un barrot a cop de vers.»
És una imatge dels teus records?
El del mercat d’Argentona sota els porxos de la plaça, amb les parades amb llimones obertes amb claus d’olor per espantar els mosquits, com el dolor que vol espantar la protagonista. Sempre hi ha una mica d’aquella Argentona en tots els meus llibres i aquest premi és un regal i un somni. Em va semblar divertit i original enviar un recull de poemes com Escrit en un tovalló de bar.
Després tenim el poemari Amb tocs de canyella i nou. Són només cinc poemes on continues mostrant aquest lligam, o aquesta metàfora, entre el pas de la vida i el fet de beure.
És cert, el recull és tot ell una metàfora. A Amb tocs de canyella i nou s’espera la vida que passa. El temps de repòs per madurar el vi, com el temps que ens cal a les persones per aprendre a ser millors.
El poemari amb què tanca el llibre es titula Un grapat d’imperdibles. Són poemes esparsos, en total trenta, i els has triat d’entre tots els que tens escrits, s’hagin o no publicat prèviament. Com vas fer aquesta selecció?
A Un grapat d’imperdibles mantinc els dos fils conductors: bec de l’art de músics, pintors i poetes amics, i del fet de saber mudar el dia a dia en art. Espero la inspiració, espero un més enllà millor. No és una antologia, hi ha alguns poemes de fa anys perquè em feia il·lusió que hi fossin, i la resta són poemes esparsos escrits en els últims anys per a catàlegs d’exposicions de pintors i ceramistes; col·laboracions en algun projecte i alguns d’inèdits.
Al final d’aquests trenta poemes tenim unes notes on exposes l’origen o motiu de l’escriptura d’alguns d’aquests poemes.
Estic acostumada a pensar, a confegir, llibres unitaris, vaig creure que aquestes notes li donaven més sentit. Després, em sentia amb l’obligació moral de retre homenatge a qui m’havia inspirat els poemes i per últim és una manera de recordar al meu estimat amic poeta Josep-Ramon Bach, a qui dedico aquest recull, que sovint ho feia en els seus llibres.
Voldria centrar l’atenció més enllà dels poemes: les il·lustracions. Tant el dibuix de la coberta com els que trobem dins el llibre són obra de la poeta i artista Montse Assens. I en concret m’agradaria ressaltar el darrer, amb aquests rostres de dona i les seves mirades.
La poeta i pintora, l’amiga, Montse Assens, les va pintar expressament per al llibre i cada una d’elles introdueix un recull i el sentit que té. Tanca el llibre la pintura amb rostres de dones on la Montse ha sabut mostrar el meu interès per la simbologia femenina i per inspirar-me o treballar amb altres disciplines artístiques. Penso que tota relació enriqueix. M’agrada crear llaços amb les persones que estimo i admiro.
Després de la publicació d’aquest llibre, continuaràs escrivint en tovallons de bar?
I un somriure ampli m’omple el rostre en respondre: ves a saber…
