Juan Manuel de Prada (Barakaldo, 1970) ha escrit una obra monumental. La ciudad sin luz és la primera entrega d’una magnífica novel·la que porta per títol Mil ojos esconde la noche i que en total té mil sis-centes pàgines. El protagonista d’aquesta història és Fernando Navales -personatge que recupera d’una novel·la anterior, Las máscaras del héroe-, un escriptor falangista que es troba treballant al París ocupat pels nazis. Aquest antiheroi de Falange rep un encàrrec: convèncer els escriptors i artistes republicans exiliats a la capital francesa perquè s’apropin a la causa franquista.
La manera de fer-ho és a través d’un local que Falange té a París i on se celebren concursos, exposicions i activitats culturals diverses. Els intel·lectuals exiliats que apareixen en la novel·la, molts d’ells catalans, com Carles Fontserè, Antoni Clavé, Ana María Martínez Sagi o Sebastià Gasch, miren de sobreviure com poden, sense recursos i davant l’amenaça del nazisme, així que veuen en l’oferta de Navales una possible sortida als seus problemes. Mil ojos esconde la noche retrata una sèrie de personatges reals (també hi surten Picasso, Colette, González Ruano, Éluard o María Casares), llunys dels mites i sempre atent al factor humà.
La novel·la és un projecte de mil sis-centes pàgines. Des del començament tenies clar l’abast d’aquesta obra?
Des del primer moment vaig tenir clar que seria una novel·la coral amb desenes de personatges i volia que, d’alguna manera, cada personatge tingués la seva pròpia novel·la. És a dir, que no fossin només aparicions puntuals, volia que cadascú mostrés la seva història. Llavors sí que em vaig adonar que seria un projecte llarg, descomunal. Em vaig preparar per a una llarga escriptura. Més o menys ha acabat sent el que pensava, una novel·la de mil cinc-centes, mil sis-centes pàgines.
I tot plegat escrit a mà. No et va passar pel cap fer-ho amb l’ordinador?
No, perquè fer-ho a mà té a veure amb el que jo li vull donar al lector. Fa molts anys que escric els meus articles de premsa amb l’ordinador i la meva obra de creació a mà, i conec a la perfecció la diferència entre fer-ho d’una manera i de l’altra. Fent-ho a mà, jo dono més de mi, quant a l’estil, quant a les possibilitats poètiques de la meva escriptura, quant a la capacitat de pensament i quant a la profunditat del que escric.
Quant de temps has necessitat per enllestir la novel·la?
Entre la fase de documentació i l’escriptura, uns tres anys, però molt intensos, de dedicació absoluta. Tres anys extenuants, des que em llevava fins que tornava a dormir, perquè no era només l’escriptura, era la concepció de la història, les notes que havia de prendre. Jo no només escric a mà, sinó que ho faig sense connexió a Internet, perquè em distreu molt, així que prenc totes les notes necessàries per tenir la informació al meu abast i no haver de buscar res a la xarxa.
A Mil ojos esconde la noche recuperes personatges de la teva novel·la Las máscaras del héroe. Era un recurs que et venia bé o era una manera de resoldre una assignatura pendent?
Les dues coses, en realitat. Sempre havia volgut escriure una continuació de Las máscaras del héroe amb Fernando Navales com a narrador, i durant molts anys pensava també escriure una novel·la ambientada en la Guerra Civil. L’acció de Las máscaras del héroe acaba l’estiu de 1936, quan comença la guerra, així que era perfecte fer que Fernando Navales ens expliqués el que va venir després, fins al 1939.
Però els fets de Mil ojos esconde la noche comencen el 1940.
Sí, perquè fer una novel·la on Fernando Navales ens expliqués la Guerra Civil podria ser una cosa una mica escabrosa. Seria explicar la Guerra Civil des del punt de vista d’un falangista, i això és molt dur. Sempre vaig aparcar aquest projecte, però quan vaig començar a investigar per a la biografia d’Ana María Martínez Sagi, El derecho a soñar, vaig topar amb tota aquella colònia d’artistes espanyols que vivien a París durant la Segona Guerra Mundial, allò em permetia escriure una continuació de Las máscaras del héroe, perquè també és un ambient de guerra, i un ambient artístic i literari. En aquest cas, vistos des del punt de vista de Fernando Navales. Llavors, vaig saltar-me la Guerra Civil i vaig posar Navales com a treballador de la delegació de Falange a París.
La novel·la descriu els moviments de Falange de seduir els artistes i escriptors republicans espanyols a París. Va existir realment aquest moviment?
Sí, sens dubte. No hem d’oblidar que Franco necessitava mostrar davant del món una imatge atractiva de la nova Espanya, de l’Espanya que sorgeix de la Guerra Civil. Alhora, París era el gran aparador internacional de l’art i de les lletres. A més, era una ciutat hospitalària per al règim franquista, perquè estava dominada pels alemanys. La delegació de Falange a París va desenvolupar una tasca cultural molt intensa amb una finalitat, que era aconseguir que les activitats que s’organitzaven, com conferències, exposicions i concursos, comptessin amb la participació dels exiliats espanyols, molts d’ells catalans.
I ho van aconseguir?
Sí, però això no vol dir que els artistes exiliats canviessin de jaqueta, sinó que necessitaven sobreviure en una època molt difícil. Eren persones que tenien por, perquè eren diana de les sospites dels nazis, que els vigilaven. D’aquesta manera, pensaven que si col·laboraven amb Falange, la seva vida seria una mica més tranquil·la, així que les propostes que els fan des de Falange els resultaven interessants.
En la novel·la destaca un gran sentit de l’humor. A banda de fer riure el lector, què et permetia l’humor a l’hora d’escriure una història sobre falangistes i republicans?
Penso que davant la mirada greu i severa que sempre posem sobre aquestes qüestions, potser ja toca fer una mica d’humor. Sé que això pot sonar escabrós, i resultar incòmode, però han passat vuitanta o noranta anys. Jo sempre em vaig plantejar que una novel·la que tocava temes escabrosos necessitava que la mirada del narrador, la de Fernando Navales, havia de ser humorística. És a dir, poder abordar temes dramàtics, tràgics, des d’una veu una mica burlesca. Això era un objectiu. Estic segur que moltes persones ho consideraran inadmissible, però crec que podem començar a mirar amb sentit de l’humor la nostra història i els nostres errors. El lector ha de decidir si m’hi he atrevit massa i si això és acceptable o no.
És a dir, que l’humor és necessari fins i tot per parlar de la Guerra Civil.
Sí, l’humor sempre neix d’un fons de coneixement de l’ànima humana i d’acceptació de la debilitat humana. Les persones que es creuen perfectes o que creuen que l’ésser humà és déu, no fan humor, perquè s’ho prenen tot massa severament. Crec que l’humor és una forma de coneixement, l’humor ens parla de les nostres misèries, de les nostres debilitats, de la nostra petitesa i, alhora, ens permet el desfogament de no prendre’ns-ho tot massa seriosament. Per tant, aplicar l’humor als episodis més dolorosos de la nostra història és una medicina saludable.
A l’hora de crear el personatge de Fernando Navales, vas tenir alguna reserva?
Vaig intentar escriure com de debò escriuria un falangista d’aquella època, convençut de la seva causa, cínic en la seva visió de la naturalesa humana. Escriure tan cruament com escriuria ell. Una altra cosa és que un, sense adonar-se’n, tinguin algunes reserves mentals i no arribi fins al fons, amb tota la seva crueltat. Hi ha amics que m’han comentat que tot i que Navales és cruel, en canvi, amb alguns personatges com Ana María Martínez Sagi, s’estova, la tracta molt millor. Potser aquí ha estat cosa del meu subconscient, perquè jo li he dedicat molts anys de la meva vida, sento amor per ella. Tot i que intento prendre distància amb el meu protagonista, ell claudica davant les meves debilitats.
És tot un personatge, aquest Navales!
Ell és un home ple de resentiment, perquè no se li ha reconegut la seva vàlua literària, ni tampoc tot el que va fer durant els anys embrionaris de Falange. Jo havia de ser coherent amb aquest personatge. No podia, de sobte, fer-se el demòcrata. Ara bé, jo tinc una idea de la naturalesa humana… diguem que no crec que l’home sigui bo per la naturalesa, com deia Rousseau, penso que el ser humà està ferit pel mal. Això no vol dir que estigui envaït pel mal, de manera que les persones malignes no poden ser malvades sense interrupció. Fins i tot les persones més malignes, tenen moments de debilitat, de dubte, de claudicació, i fins i tot poden fer el bé. Això és el que li passa a Fernando Navales.
I aquí és on el personatge pot seduir el lector.
És un malvat atractiu, el personatge busca comprometre el lector. Que el lector, odiant el personatge, adopti el seu punt de vista. Fent-ho, s’enfronta a vegades a circumstàncies en què, sense voler, pensarà com ell. Així que les seves bromes, tot i que siguin feridores, li facin riure. O que els seus judicis, tot i que siguin arbitraris i cruels, el lector els faci propi. Això és el que jo volia crear.
Penso que el llenguatge, les paraules, és una de les virtuts d’aquesta novel·la.
He escrit aquesta novel·la amb una tensió estilística constant, amb molta intensitat, perquè vaig veure que escriure una obra com aquesta implicava donar el millor de mi, en el sentit expressiu. El que fa d’aquesta novel·la una cosa diferent és la visió esperpèntica i al·lucinada de la realitat i per aconseguir-ho calia fer-ho a través del llenguatge. Un llenguatge molt intens, que constantment creés una realitat alternativa mitjançant imatges literàries metàfores, metonímies, sinestèsies… Ha estat el més difícil de tot, el fet d’escriure amb aquesta intensitat expressiva.
La societat espanyola està preparada per escoltar nous relats sobre la Guerra Civil més enllà de la dicotomia de bons i dolents?
Socialment sí. Ara bé, crec que desgraciadament la nostra classe política està entestada a mantenir relats maniqueus, segons els quals el bé estava a un costat i el mal a l’altre, tot segons el negociat ideològic que impulsa aquestes lectures ideologitzades de la història. Crec que més enllà de l’opinió que ens mereixin els esdeveniments històrics, ens hem d’adonar que les causes, fins i tot les més innobles, les poden fer persones nobles. Si pensem en el règim polític més abjecte, l’Alemanya nazi, per exemple, és evident que en l’exèrcit alemany hi havia persones nobles…
Però no tothom hi estarà d’acord.
Siguin quines siguin les nostres inclinacions o simpaties ideològiques, ens hem d’adonar que l’element humà, el factor humà, és fonamental a l’hora d’endinsar-nos en aquest niu d’escurçons. I aquesta és la missió de l’escriptor: descobrir el que hi ha de bo en els dolents i el que hi ha de dolent en els bons. Cal mirar la història de forma rigorosa, però magnànima, atenta al factor humà.
T’atreviries a escriure un d’aquests nous relats des de la no-ficció?
Bé, un dels meus darrers treballs va ser El derecho a soñar, una exhaustiva biografia d’una gran, però secreta, personalitat catalana, que és Ana María Martínez Sagi. Una poeta, periodista, esportista, lamentablement oblidada. És una biografia de mil set-centes pàgines que reconstrueix la seva vida és alhora un relat de no-ficció sobre aquella època. Diguem que ja ho he fet, doncs, i penso que per a un escriptor de ficció enfrontar-se a la realitat i mirar de reconstruir-la sense recórrer a la imaginació, és molt fecund.
Llegint aquesta novel·la, m’ha sorgit un dubte: com és la biblioteca personal de Juan Manuel de Prada?
Soc un lector molt eclèctic. Vaig créixer gaudint d’obres molt diverses i això m’ha afavorit. Des d’Agatha Christie fins a Marcel Proust. Per tant, alta literatura i baixa literatura per igual. També tinc la sort de llegir en diverses llengües, entre elles el català. Com a resultat, és una biblioteca molt eclèctica, però també molt desbordada que m’està devorant, i que està devorant casa meva, així que aviat em farà fora.
