Se’m fa difícil entendre que un escriptor com Javier Cercas, que ha demostrat la seva solvència i qualitat narratives amb novel·les com Soldados de Salamina i La velocidad de la luz, de sobte escrigui Terra Alta (Planeta/Columna) i accepti amb ella entrar en el joc del Premi Planeta. Un milió d’euros són molts diners per negar-s’hi, no cal ser ingenus (el premi eren sis-cents mil euros, però es veu que el Grup Planeta el va fitxar de Penguin Random House per un milió, amb el peixet del premi), però fins i tot sabent que entres en la roda d’un premi on la bona literatura no és un requisit indispensable, val la pena oferir uns mínims de qualitat, encara que només sigui per evitar la sensació que has donat l’esquena als teus lectors fidels.
Jo soc un d’aquests lectors habituals de Cercas, he llegit pràcticament tots els llibres que ha publicat i el tinc per un dels grans noms de la literatura espanyola. Així és que quan he llegit Terra Alta -i ho he fet uns anys després de la concessió del guardó-, m’he quedat d’una peça. No és només que la novel·la sigui mediocre, sinó que sembla escrita per algú que no sap escriure, per algú que desconeix els mecanismes de la narrativa en general i de la novel·la negra en particular, amb personatges plans, situacions inversemblants i mancada completament de ritme. I aquest no és el Javier Cercas que jo conec.
Entenc que l’autor volia donar protagonisme a la Terra Alta -l’ha posada al títol-, però devia patir alguna crisi d’inseguretat per si això no quedava clar i les referències a la comarca apareixen de forma constant en la novel·la, a vegades tres vegades en una sola pàgina, i sempre, almenys, un cop cada dues o tres pàgines. És a dir, és com si tots els seus personatges estiguessin obsessionats a parlar del territori: el que implica viure a la Terra Alta, treballar a la Terra Alta, les característiques de la Terra Alta, la història de la Terra Alta… Insisteix tant en la Terra Alta, que acaba resultant repetitiu, esgotador.
D’altra banda, la trama que proposa la novel·la (el Mosso d’Esquadra Melchor Marín investiga l’assassinat d’un empresari i la seva dona, els cadàvers dels quals han aparegut amb evidències d’haver patit tortures) es resol d’una manera tan simple que fins i tot m’ha provocat incomoditat quan he arribat al desenllaç. No puc entendre que ningú, almenys algú de l’editorial, l’avisés que allò que estava escrivint no s’aguantava per enlloc, que la resolució del cas no se l’empassa ni tan sols un lector passerell.
N’hi ha moltes coses que grinyolen. Per exemple, no sembla que hagi estat una bona idea ficar tants temes en una mateixa trama (la batalla de l’Ebre, els atemptats islamistes de Cambrils, el maltractament a les dones, l’independentisme, el sentit de la justícia…), perquè tot queda excessivament forçat. Un dels temes que també apareixen de forma repetitiva és l’obsessió del protagonista per Els miserables de Victor Hugo. Una o dues referències a aquest clàssic de la literatura poden funcionar, però tantes cansen, sobretot quan provoquen situacions inversemblants: per exemple, el narrador ens diu que Melchor i la seva parella cada nit es llegeixen en veu alta Els miserables durant hores. ¿Qui es creu que dues persones cada dia dediquin les nits, posem de nou a dotze (ell diu «varias horas»), a llegir-se en veu alta una mateixa novel·la?
De situacions com aquestes, la novel·la en va plena i penso que això demostra que l’autor (a qui considero dotat d’un gran criteri literari) no ha sotmès a judici el que escrivia, ni tan sols es plantejava si el que feia funcionava o no, és com si hagués escrit per arribar a temps de guanyar el premi que ja tenia garantit. Una novel·la com Terra Alta no es pot entendre en un escriptor de la talla de Javier Cercas. La decepció i el desconcert han estat grans.
