Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El ruido de las llaves (Bunker Books, amb traducció al castellà de Mercedes Pacheco) és un llibre breu on Philippe Claudel (França, 1962) narra, en primera persona i en petits fragments, la seva experiència com a professor en una presó francesa. En menys de cent pàgines, l’escriptor relata la seva rutina a la presó alhora que reflexiona sobre la llibertat, la culpa, el penediment i el paper de les institucions i els funcionaris de l’Estat. Així mateix, llança una mirada sense judici sobre les persones que són dins de la presó on ell fa classe, amb una mica d’humor negre.
Aquestes anècdotes del narrador es desenvolupen en un centre de detenció preventiva on hi ha homes, dones i menors i on els presos poden estar setmanes o anys. Hi ha qui està per robar una moto i qui està per un triple assassinat. Quan experimenta la realitat de la presó, el narrador aprèn a apreciar l’oportunitat de decidir què fer en cada moment. Allà, comprèn la voluntat d’un expresidiari de no recordar la seva experiència a la presó i es posa en la pell dels qui encara continuen tancats: l’espera d’una carta, de la data d’un judici, del pas de les hores…
Philippe Claudel / Foto: Manel Haro.
El narrador reconeix que mai ha sentit perill a la presó, mentre que al carrer sí. A més, la biblioteca de la presó és un lloc que es nodreix de llibres d’altres biblioteques, les restes, i per això era «el refugi d’autors amb pocs lectors.» Allà es convoca un concurs de poesia per a presos on no hi havia premi i els relats, diu, eren malenconiosos. Malgrat aquestes iniciatives, el narrador reconeix la presó com una fàbrica que no fabrica res i que no és igualitària, ja que el pobre continua sent pobre i el ric, ric, encara que sí que relaciona persones de diferent estatus. Una presó, reconeix, «tira per terra totes les estadístiques, els estereotips […]. No fa res més que reflectir el món.»
El ruido de las llaves és una anàlisi tan breu com interessant de l’ésser humà a partir de com entén la llibertat i la seva absència, a la qual s’uneix la manca de privadesa. Allà, les mentides són menys greus que en una altra part, diu, perquè són necessàries per aguantar. «Per suportar la presó, cal convertir-se en una altra persona», afegeix. En un dels fragments, el narrador explica que es construirà una nova presó en una altra part, ja que en aquella on ell fa classe erigiran una estació de tren de l’alta velocitat francesa.
S’estranya davant la coincidència, o paradoxa, que s’estigui construint un lloc per on passarà la «velocitat desenfrenada» on un cop hi va haver un lloc de l’«arrelament més immòbil.» Tot i el soroll que poguessin generar els trens d’alta velocitat al seu pas o el soroll eixordador del silenci de la presó, el soroll amb el qual somiava el narrador era amb el de les claus, aquelles que portaven els funcionaris i que obrien la porta a la llibertat.
