Desgraciada ‘Valquíria’ al Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

Potent escridassada ahir al Liceu, hores després que la cúpula directiva de la institució anunciés que es retallaven vint minuts de la vetllada wagneriana. L’avís, que anava embolcallat amb excuses logístiques d’escassa credibilitat, va rebre una resposta indignada del públic de les que s’entenen amb facilitat. Retallar en qualitat, serveis i propostes serà sempre mal vist, sobretot quan el que acaba desapareixent són els diners del públic.

En qualsevol cas, molt diferents van ser els sonors crits de bravo que van rebre la parella protagonista d’aquesta Die Walküre mutilada, una proposta de difícil explicació i que va sobreviure gràcies a l’aportació de dues veus de magnitud. Tot i ser Sieglinde un paper curt, ofereix nombroses oportunitats per lluir-se, i la cantant noruega Lise Davidsen va aprofitar per treure-li suc i decibels. Meravellosa en fragments de calma inquieta, com quan cantava la frase «no arriba amb tu la desgràcia a aquesta casa, perquè la desgràcia ja hi viu!»

Davidsen és una artista que té, a més d‘una veu sensacional, l’atenció al detall necessària per omplir de matisos la línia de cant. Això li va permetre brillar en instàncies íntimes, d’experiència recollida, alterant en piani el so de les vocals, i també als aguts i instants de brillant èpica wagneriana. Tot el duet final amb Siegmund, després de l’alliberació de l’espasa, va ser de gran voltatge i emoció. La resposta, en acabar, del públic va ser plenament comprensible.

Part del mèrit també va ser del tenor estatunidenc Clay Hilley, qui malgrat no disposar d’una veu tan rica com la de Davidsen, sí que va poder competir amb ella en intensitat i volum. Cada vegada que cridava el nom del seu pare, Wälse, en aguts llargs, poderosos i perfectament caracteritzats, quedava expressada tota la tragèdia i histèria dels drames wagnerians. Una joia.

Josep Pons.

No va ser tan interessant, però, la seva caracterització del personatge, especialment quan no cantava en forte. Així i tot, en un temps en què les posades en escena situen els cantants en un racó fosc al fons de l’escenari, tenir al tenor a la boca d’aquest, va permetre poder sentir també que la veu no és només trompeta als aguts, sinó que també hi ha un artista al darrere.

Menys interessant va ser el Hunding de Gábor Bretz, que tendia a l’exageració fonètica més que a la caracterització. Tampoc se n’ha sortit del tot el director musical de la casa, Josep Pons, dirigint una orquestra que va tornar a demostrar que no està a l’altura de les forces estables de primera línia europea. Especialment, els vent-metall van quedar molt lluny d’emetre sons convincents i no van contribueir en la construcció dramàtica.

Ja fa anys que la situació dels vent-metall no millora: com pot ser que encara no s’hagi pogut resoldre? ¿Serà que la desgràcia viu dins el Liceu realment? Tampoc va ajudar que, com ja s’ha dit, la direcció musical fos erràtica i més efectista que interessant. Els efectes, a sobre, no lluïen, i els incomptables trucs orquestrals wagnerians van quedar diluïts en poc més que so de cordes. Fins i tot massa so de cordes, com al preludi inicial, on uns cops d’un contrabaix desbocat semblava que volien remetre a la forja de Notung del primer acte de Siegfried.

També sorprèn que la intuïció teatral i dramàtica del director titular no s’hagi desenvolupat en els anys que fa que lidera l’orquestra de la casa. Sí que ha pres especial plaer avui a sortir a saludar amb els solistes, qui són sens dubte els veritables helden de la vetllada. Pons no va sortir, en canvi, a rebre l’esbroncada inicial. En això sí que és, sembla ser, prou espavilat. Es farà llarga l’espera perquè marxi del Liceu. Mentrestant, podrem gaudir del record de les veus excepcionals, de la musicalitat i l’encant que, malgrat tot, van fer oblidar tanta desgràcia.